L’agroalimentació catalana és el primer sector productiu de Catalunya i un dels principals clústers agroalimentaris d’Europa. És el tercer sector exportador, amb dades sorprenents de creixement i penetració en els mercats globals, sens dubte el millor índex de competitivitat. En concret, des de l’inici de la crisi, el 2008, fins avui, la taxa de cobertura del comerç exterior ha passat del 65% al 104%. Durant la greu crisi econòmica, el rol anticíclic d’aquest sector, que en cap moment va reduir la seva producció, va ser el puntal més sòlid de la recuperació de l’economia. Tanmateix, malgrat les evidències de la seva fortalesa i importància estratègica, el sector agroalimentari ha estat en bona part menystingut des d’una societat molt urbanitzada que no s’ha parat a pensar en la complexitat del procés de producció i distribució dels aliments, ni en les conseqüències crítiques d’una mala gestió en aquest àmbit.

Des de la mirada urbana, s’ha criminalitzat sovint l’agricultura real, la que representa més del 90% de la nostra producció, una agricultura moderna que segueix escrupolosament les línies marcades per la Unió Europea. Missatges contradictoris fan crides a la sobirania alimentària mentre que bloquegen la implantació de nous canals de regadiu com el Segarra-Garrigues, fet que suposa un contrasentit i una malversació espectacular de recursos destinats a una potent i moderna infraestructura que podria revertir, en part, les carències en autosuficiència agrícola (situada avui en poc més del 40%). Des d’entorns autoproclamats ecologistes, es parla d’economia circular, però s’oposen a noves plantes de compostatge o de producció de biogàs. Des de l’administració pública es defensen posicions contradictòries en aspectes agroambientals a causa de la separació enfrontada entre l’àmbit agrícola i el territorial. Tot plegat respon a un fenomen cultural de país petit i depenent que declina la responsabilitat -no sempre fàcil o agradable- de resoldre per si mateix les seves necessitats bàsiques. Al contrari, des de posicions molt ideologitzades, hom pot imaginar utopies -aquestes sí fàcils en el seu disseny i agradables- que dificulten el desenvolupament de les polítiques més necessàries.

Aquesta reflexió guanya pes en un moment en què un conjunt de vectors d’abast global estan modificant severament l’escenari i impacten directament sobre el model productiu establert, basat en bona part en la ramaderia intensiva, fortament depenent del mercat exterior. Aquests vectors són, en primer lloc, l’increment de la demanda en un món amb més població i que menja millor, fet que exigeix incrementar la producció. En segon lloc, una creixent tensió en recursos bàsics (aigua, sòl agrari, energia, biodiversitat). En tercer lloc, les exigències de la lluita contra el canvi climàtic i vers la recuperació dels equilibris mediambientals. Tot plegat, acompanyat d’una revolució tecnològica que obre portes de futur, però que facilita de retruc la transformació de les estructures socioeconòmiques, les quals estan sotmeses a un fort procés de concentració o, fins i tot, d’oligopolització en relació amb els inputs clau (llavors, fertilitzants, fitosanitaris...) i en la gran distribució. Canvis que també afecten en el consum d’una societat cada vegada més urbanitzada, amb nous valors emergents en relació amb l’alimentació, com salut, vegetal, fresc, local (Km 0), sostenible, ecològic, comoditat o sabor.

Davant del nou escenari, l’agricultura i els boscos esdevenen la base de la producció biotecnològica i una peça essencial per avançar en un desenvolupament sostenible. L’agricultura pot reduir les seves emissions, però sobretot pot propiciar el més gran embornal de carboni. En la mesura que s’està modificant el model de consum caldrà incrementar la producció vegetal, i això significa optimitzar els potencials de regadiu. La tecnologia ha de permetre produir de manera més amable amb el medi i, alhora, més eficient. Cal una agricultura mediambientalment responsable, però capaç de donar resposta a les necessitats (cal recordar que la FAO ens parla d’“intensificació sostenible”). En tots els casos haurem de comptar amb l’agricultura, de la mateixa manera que haurem de defensar els sistemes naturals i la biodiversitat i potenciar les energies renovables. Hi ha una pluralitat d’objectius, tots imprescindibles, que tenen un espai comú per dur-se a terme. És, per tant, imprescindible prescindir d’absoluts i d’utopies. Ni tot ha de ser un parc natural ni tot ha de ser un camp de conreu. Ans al contrari, cal pensar a compartir, especialitzar, prioritzar i posar límits. En qualsevol cas, cal que la gestió pública de l’agricultura i del medi ambient actuïn de manera estretament coordinada i que la societat urbana s’apropi a la complexitat del món agroalimentari des del respecte i amb la disposició a compartir les exigències d’aquest escenari singular.