Mentre aquí celebràvem la nit de Reis, a milers de quilòmetres de distància començaven a arribar les primeres veus d’alarma sobre l’aparició d’un nou virus molt contagiós a la ciutat de Wuhan, a la Xina. A mitjans de gener, l’amenaça ja s’havia confirmat i, tot i les mesures de contenció adoptades pels diferents governs, dos mesos després els pitjors escenaris pel que fa a l’impacte global del que s’ha batejat com a coronavirus (Covid-19) s’han anat complint.

A casa nostra vam ser dels primers a prendre consciència sobre els impactes econòmics negatius que tindria aquesta crisi sanitària global a curt termini, amb la cancel·lació del Mobile Word Congress d’enguany, però els efectes a mitjà i llarg termini encara poden ser pitjors. Segurament, una part de les fortes caigudes que han experimentat les borses mundials durant les darreres setmanes no està prou justificada pel risc econòmic real, però no podem negar que l’escenari inicialment previst, segons el qual el coronavirus havia de tenir un efecte transitori sobre l’economia mundial, queda clarament descartat. En aquest sentit, la comparativa feta inicialment amb els antecedents de la SARS (síndrome respiratòria aguda greu) entre el 2002 i el 2004 i del MERS (síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà) el 2012 no ha estat de gaire ajuda. En primer lloc, perquè el pes de l’economia xinesa sobre la mundial i el grau d’interrelació econòmica entre els diferents països són ara molt superiors. En segon lloc, perquè l’expansió mundial del coronavirus està sent molt superior que en el cas de la SARS i el MERS i, per tant, ja no només hem de tenir en compte els efectes indirectes de la situació a la Xina, sinó que en haver-hi més països afectats de manera directa per la malaltia els efectes negatius seran superiors i més prolongats en el temps.

Què es pot fer des de la política econòmica per intentar pal·liar aquests efectes? En tractar-se d’un xoc d’oferta que redueix/paralitza l’activitat econòmica de treballadors i empreses de manera generalitzada, poca cosa es pot fer per pal·liar-ne els efectes negatius. Per exemple, suposant que l’activitat es repartís de manera uniforme al llarg de l’any, una caiguda del 50% de la producció només durant un mes (per exemple, a causa de dues setmanes de quarantena de tota la plantilla o a la interrupció en l’arribada de matèries primeres) representaria una reducció del 4% de la producció anual. Des de la política fiscal, es podria intentar expandir la demanda, però hi hauria poc marge. La despesa pública augmentaria, però es concentraria necessàriament en mesures orientades a fer front a la malaltia i que no compensarien prou la caiguda de l’activitat en els altres sectors. La reducció de tipus d’interès pot facilitar un millor accés al finançament, però tampoc resoldrà tot el problema. Venen, per tant, temps difícils per a aquelles empreses més obertes a l’exterior. Si culpem la globalització de la ràpida expansió de la malaltia, també hem de reconèixer, però, que un dels seus efectes positius és que científics de tot el món estan cooperant per trobar una solució que esperem que arribi ben aviat.