Quan es va aprovar la llei de la cadena alimentària el 2013 ja vam dir que es quedava curta. No és regulava prou bé la venda a pèrdues i no es regulava correctament la posició de domini. En altres sectors de l’economia, això està ben definit. Ara, cinc o sis anys després, es veu que nosaltres teníem raó. Europa, molt influenciada els darrers anys pels britànics, també posava problemes a l’hora de regular les diverses passes de la cadena alimentària. Directives europees n’han regulat algun punt, però no entrarà en vigor fins al 2021 o més tard. Les entitats associatives que representem els pagesos hauríem de tenir la capacitat de poder denunciar allò que no es fa bé.

En el món de la llet, hi ha territoris on només hi ha una empresa que compra llet. Si només tens un interlocutor i et tracta malament i després el denuncies, no t’acabarà comprant. Per tant, hem de tenir la capacitat de poder denunciar els abusos.

La gran indústria va tenir més influència de la que vam tenir les organitzacions i sindicats agraris. Unió de Pagesos va intentar buscar aliats en l’àmbit de l’Estat per millorar la cadena, com els consumidors. Però el ministeri del govern de torn, va escoltar més la CEOE i la patronal de la gran distribució que la pagesia i el món agrari.

El govern ha volgut salvar els mobles amb uns canvis de normes fets amb presses. Ara diuen que regularan la venda a pèrdues. Però pensem que jurídicament Europa els posarà alguna sanció perquè no ho han fet correctament. Segons la informació que hem pogut mirar del nou decret, no s’entra en profunditat a regular la posició de domini, que és una de les coses que es fa més en productes que van majoritàriament a la gran distribució. Per exemple, la llet, l’oli, el cava i altres transformats que suposen més del 80% de venda a la gran superfície comercial. Regular la posició de domini de serveis perquè se n’eviti l’abús. Per tant, que hi hagi aquesta regulació és bo perquè es poden posar sancions, si cal. Fa dos anys, Competència de l’Estat espanyol ens va donar la raó en el cas de l’oli, però com que no estava regulat no va tenir cap conseqüència.

Això va en contra de molts articles del mercat interior europeu. Quin és el teu cost i quin és el meu? Sempre resulta difícil trobar l’equilibri. A França ja ho van fer i no els ha funcionat. El Constitucional els hi va retallar molt. Es deia que la gran cadena de distribució no podia vendre per sota del cost de compra. Però França va fer la matisació d’afegir alguna cosa com el cost de les caixeres, el transport, que finalment es va acabar fixant en un 10%. Després, si hi ha alguna cadena que digui que els costos són més alts, doncs ho hauria de demostrar.

Doncs que s’ha apujat aquest 10%, que ha repercutit només en els consumidors, però la pagesia no se n’ha vist beneficiada. Nosaltres pensem que en un món capitalista i desenvolupat es pot obligar que hi hagi transparència. És a dir, des del que cobra el primer fins al consumidor es pot regular i veure el marge que cobra cada un. Això no és cap secret d’estat. Llavors la ciutadania sabria el marge que es queda cada empresa o l’intermediari.

Tot ajuda. Què els pagesos haguem de finançar entitats no s’aguanta. La gran distribució cobra al moment. I, en canvi, ells acaben pagant amb demores de diversos mesos.

El sector de la fruita dolça fa quatre o cinc anys que pateix molt. Si no pots assegurar que augmentaràs els ingressos, doncs almenys mirem com podem disminuir les despeses. Si fa anys que s’està en crisi, el tema de la pressió fiscal s’hauria d’arreglar perquè ja no estem en un moment conjuntural, per tant s’hauria d’adaptar a la realitat d’un sector que es guanya menys la vida.

És important fer campanya de promoció, però també se n’hauria de fer de disciplina. Si tenim un moment de crisi i posem tots els calibres al mercat fem que es rebaixi el preu mitjà. També passa amb alguns cítrics, com les mandarines, que es llancen abans que tinguin els sucres estipulats, això provoca que la gent no en compri perquè no són dolces. Els làctics, que solen ser dolços i que sempre tenen el mateix gust, tenen més acceptació que moltes fruites. Això explica que s’hagi reduït el consum de fruita fresca.

La proximitat és bona? Sí. Però hem de pensar que molta gent és mileurista i ha d’arribar a final de mes i el preu per a ells és essencial. Hi ha una altra gent que estarà encantada de pagar un xic més per aquest consum de proximitat i de qualitat. El que és una aberració és que els productors només acabin cobrant 20 cèntims per un quilo de préssecs. Això vol dir que hi ha molts intermediaris amb marges massa exagerats.

El sindicat ha apostat en el nostre congrés per seguir defensant el model que hem tingut fins ara. És a dir, que els nostres pobles continuïn fent agricultura, ramaderia, silvicultura, però amb homes i dones al territori. Si tot ho fa una gran empresa, llavors què faran els pagesos? La població de moltes comarques, tot i tenir DO consolidades, va caient. Si no es guanyen la vida i no hi ha escoles per als nens o serveis socials o sanitaris per als més grans, la gent marxa del poble. Quan es parla d’infraestructures, a part de les autovies i les carreteres, també s’haurien de tenir en compte els camins rurals. Es parla molt del congrés de mòbils, però també hauríem de veure si a Catalunya tenim cobertura de fibra i de mòbil arreu.

Si en una comarca hi ha altres alternatives econòmiques, la gent prefereix els sous i els diners a final de mes. Jo soc de l’Alt Empordà, la comarca més agrària de la demarcació de Girona. Allà hi ha altres oportunitats, sí, i hi ha serveis. A la Terra Alta, per exemple, la gent jove es dedica a l’agricultura o a allò que té a veure amb aquest sector, però qui no pot treballar en això, doncs marxa perquè potser no hi ha suficients serveis. El que determina que la gent autòctona no acabi marxant és que s’hi pugui guanyar la vida.

El cert és que fem molts més quilos que abans amb les mateixes hectàrees. Les explotacions s’han reduït, però també s’han redimensionat.

Vam debatre sobre la independència de Catalunya perquè molts pagesos ens interrogaven sobre diversos aspectes. Sobretot com quedarien les subvencions públiques d’alguns sectors. Com que es deia que si es marxava d’Europa no hi hauria subvencions públiques, era lògic que ho estudiéssim. Però hem de dir que si es tenen drets també es tenen obligacions. Si no tenim drets per poder cobrar tampoc tindrem obligacions d’aportar. Per les dades que tenim, perquè hi ha poca transparència estadística a l’Estat, Catalunya és un contribuent net a les arques europees. Nosaltres diem que si fóssim independents hauríem d’estar dins d’Europa. A més, en alguns sectors som econòmicament capdavanters. Per això entenem que si fins ara ens hem guanyat uns mercats també els seguiríem tenint si fóssim sobirans. Cal dir-ho clar: Catalunya és una potència agroalimentària i també una bona exportadora, però aquest sector hauria de tenir en compte que és capdavantera gràcies a la matèria primera de gran qualitat, per això ens hauríem de guanyar la vida bé tots plegats.

Si es posen tots els ous a la mateix cistella sempre hi haurà risc. Caldria diversificar més i coordinar les polítiques perquè quan hi hagués un retrocés sempre es pogués amortir el cop. Quan les empreses inverteixen, si les coses no van bé retiren els diners i llavors el ramader es queda amb l’edifici buit. Cal anar més coordinats.

Estem en mans de quatre o cinc a l’hora de comprar. A Catalunya queden menys de 500 explotacions lleteres. La indústria et diu que cau el consum de la llet fresca, però el cert és que el seu compte de resultats està pujant força perquè de la llet també se’n treuen els derivats, com els iogurts i els formatges. I el consum de tots els derivats lactis puja any rere any. Dir que no poden pagar més per una matèria primera no és cert. Què acaba passant? Que com que són quatre o cinc, entre ells no es fan mal.

En l’època de Margaret Thatcher es van inventar el famós txec britànic, que després n’hi ha hagut més per a altres països, tot i que no se’ls ha anomenat amb aquest nom. I quan es discutien els temes agraris es compensava amb negociacions bilaterals. L’Estat espanyol en la darrera negociació va treure 500 milions més per a tot el període que ara s’acabarà. Aquesta partida, bàsicament, va ser destinada a fons de desenvolupament rural, que se’ls va quedar l’Estat per a un pla supraautonòmic. En altres països també hi havia aquesta compensació.

Sense haver crescut el nostre compte de resultats, Espanya, amb la marxa del Regne Unit, passarà a ser un país més ric a Europa. Ara podria ser que aportéssim més del que rebem. L’altre handicap important és que el Regne Unit podria negociar uns acords preferencials com tenen altres països, tot i que això s’haurà d’acabar de veure. Ells diuen que volen fer moltes coses, però la resta de socis de la UE també hi direm la nostra. Ara bé, dins de l’Estat espanyol es poden negociar moltes altres partides.

Redistribuir de manera més justa. Els ciutadans, com veuen els agricultors si n’hi ha que cobren més de 100.000 o més de 200.000 euros d’ajudes públiques? Això èticament no s’aguanta per enlloc. Totes aquelles persones o empreses que no tinguin un negoci estrictament agrari no haurien de percebre suports públics. Si es fes bé, pensem que es podria reorientar gairebé un 20% del conjunt del pressupost espanyol, que voldria dir uns 1.000 milions d’euros dels 5.000 que venen. Es podrien reorientar. França, que és més gran que Espanya, té 350.000 peticionaris de la PAC, nosaltres encara estem en més de 700.000. Això distorsiona una realitat perquè hi ha gent que no hauria de percebre aquests recursos. Hi hem de posar èmfasi ara que s’està discutint.

Pensem que a Catalunya un 40% dels peticionaris d’ajudes també haurien d’anar fora del sistema perquè incompleixen els requisits per cobrar l’ajut. Volem que les ajudes de la PAC vagin destinades als pagesos professionals, és a dir, a aquells per als quals l’activitat agrària sigui la font d’on obtenen més del 25 % de la seva renda. També pensem que és injust que sectors que produeixen i són importants, com el de la fruita, l’horta i la vinya hagin quedat fora del sistema de suport europeu. Si és un pagès que només té fruita o només té vinya i no té altres coses creiem que és injust que no percebi. Si l’Estat no ho vol fer, almenys deixem que Catalunya sí que ho pugui fer. D’altra banda, a l’Estat no s’acaben de reduir mai els 700.000 peticionaris perquè els diferents governs ho relacionen amb una pèrdua de vots en les eleccions.

Vam fer la marxa pagesa per posar damunt la taula això que ara es reclama en altres contrades de l’Estat. Les mobilitzacions que es fan a Espanya tenen raó de ser? Jo crec que sí, perquè el sector està fotut. Que s’hagi posat el problema sobre la taula del sector agrari és bo perquè es creï consciència ciutadana que obligui els polítics a reaccionar. Però també veiem que en alguns llocs s’utilitza el sector agrari, que és força conservador, per protestar contra un govern progressista al qual no s’ha donat ni els cent dies de gràcia. Si només és una utilització política per fer d’antigovern del que hi ha ara i resulta que no es treu res per al sector, tot aquest esforç es pot perdre. I encara pot acabar sent pitjor. Les mobilitzacions s’han de fer pensant en el món agrari no per defensar cap partit polític.