L’últim dia d’octubre del 2017, mentre uns celebren la castanyada i d’altres Halloween, jo torno de Bèlgica amb els consellers Joaquim Forn i Lluís Puig. És conegut per tothom que a l’aeroport de Barcelona ens esperen un grapat de periodistes i grups de persones amb banderes espanyoles que ens han vingut a rebre amb crits, consignes, gestos agressius i males paraules. Potser perquè la seva alçada el fa més visible, en Quim Forn és l’únic que ho pateix en primera persona. Jo he sortit uns moments abans i m’he quedat entre la resta dels viatgers, i al conseller Puig, que no ha sortit encara perquè espera la maleta, no se l’arriba a veure. Ell torna a marxar cap a Brussel·les l’endemà mateix. Tots tres hem estat més de dues hores a l’aeroport belga mentre esperàvem que sortís l’avió i hem compartit sentiments i alguns moments de les nostres vides. És curiós que el record que guardo d’aquell dia és la sensació d’haver creat un vincle d’amistat amb en Quim, amb qui abans pràcticament no ens coneixíem gens. Deu ser l’estona que hem estat compartint vivències personals durant el viatge de tornada a Barcelona! A Brussel·les, tot el grup hem estat especulant que si ens citen a declarar serà dilluns de la setmana següent, ja que aquell dimecres, 1 de novembre, és festa i cal suposar que no ens convocaran en ple pont. Tinc la sensació que entre el 27 i el 31 d’octubre ha passat una eternitat. Han estat dies de reunions plens de vivències intenses i ens cal una mica de tranquil·litat per pensar, valorar i debatre amb la família quina pot ser l’opció de futur més adequada. És una decisió que canviarà el rumb de la meva vida i la dels meus familiars, d’això en soc ben conscient. Aquesta és realment la raó que fa que alguns de nosaltres hàgim decidit tornar per ser amb la família i poder-hi compartir el que hem debatut durant el cap de setmana; i que siguin els companys d’altres, com ara la Meritxell Borràs, en Toni Comín o la Meritxell Serret, els que viatgin a Bèlgica el cap de setmana per poder parlar-ne allà mateix. Jo necessito comentar-ho amb tots i totes: el meu company, fills, mare, germana, cunyat... Realment, els únics que tenen clar que no tornaran i estan decidits a exiliar-se són el president Carles Puigdemont, la Clara Ponsatí i en Toni Comín. Fa uns quants anys que la nit del 31 d’octubre fem un sopar, a Barcelona, amb una colla d’amics i amigues, per celebrar la castanyada, així que, quan arribo, aquest és el meu primer refugi. Encara ara recordo la cara d’angoixa que fan quan ens trobem després que hagin seguit les notícies que es van publicant. Jo estic neguitosa i desencaixada. Hi he anat amb taxi perquè amb l’embolic de l’aeroport no he trobat el meu company, en Rodolf, que m’esperava a l’aparcament. Quan hi arribo, em desmunto, ploro i no puc explicar pràcticament res més que el que he passat a l’aeroport. Han vist les imatges a la televisió i també han quedat astorats. Jo he tingut por que ens agredissin, i no em puc treure del cap els crits i les imatges de violència verbal que hem viscut; i penso en en Quim. Allà, amb les amistats, em tranquil·litzo una mica, però soc incapaç de menjar res. L’endemà al matí, vaig cap a casa, a Torroella. Sembla que els Mossos hi han anat a primera hora a lliurar-me la notificació perquè vagi a declarar el mateix dia 2 de novembre. No m’hi han trobat i han assegurat que tornarien al migdia. Ostres, el dia 2, i ja és 1 de novembre! No esperen ni a dilluns! Els meus dos fills, neguitosos, espantats, m’expliquen que des del 28 d’octubre corren especulacions de tota mena i em plantegen alternatives perquè marxi a l’estranger. El meu company em diu que assumirà el que decideixi. Les vivències d’aquest cap de setmana tan llarg m’absorbeixen tots els pensaments. Estic decidida a anar a declarar a l’Audiencia Nacional passi el que passi. Dinem, i a mig dinar, sona el timbre. Els Mossos, com a agents judicials, venen a lliurar-me la notificació. Estan compungits. Signo i tanco la porta de casa. Ens abracem instintivament amb els meus dos fills, la meva germana i el meu cunyat. Les llàgrimes em llisquen per les galtes, però sé que m’he de mantenir ferma. No puc mostrar por ni defallir. Truco a la Marta Rovira. Vull saber què fan els altres citats. Em diu que tots han rebut la citació al matí, que agafi un bitllet del TAV i que ens trobem a l’estació de Sants. N’hi ha que han marxat després de dinar. Tinc cent quaranta quilòmetres de camí fins a Barcelona, així que no hi arribaré fins a mitja tarda. La Marta em diu que m’espera i que hi anirem juntes, amb altres persones que ens acompanyaran amb el tren de mitja tarda. Condueixen el meu cunyat i en Pau, el fill petit. Engeguem el trajecte en silenci cap a Barcelona.