La Marina Sanz parla amb el desconcert d’aquell a qui la vida li ha palplantat al davant un imprevist que, d’un dia per l’altre, li ha capgirat tots els esquemes i l’ha sumit en un estat d’incredulitat, pas previ a la desesperació. Perquè és per estar desesperat que un negoci rutilant, que funciona des del primer dia a cor què vols, amb la caixa enregistradora plena, de la nit al dia passi a ser una ruïna, sense cap esperança de remuntar el vol. La Marina, juntament amb el seu marit, en Dong, de nacionalitat xinesa, va posar en marxa ara fa un any a Barcelona la Golden Coast Gift Boutique, un establiment dedicat als regals per a turistes orientals que va arrencar com un tro i que ara les restriccions als viatges de xinesos, japonesos i coreans han deixat sec, com un cotxe que a mitja autopista queda sense el suc que l’alimenta i sense perspectiva de trobar una gasolinera a prop.

“El que ha succeït és molt bèstia; hem passat de fer un calaix de 100.000 euros durant el mes de gener a ingressar-ne només 50 al dia durant el febrer”, explica Sanz, que, d’acord amb la resta de socis amb qui va posar en marxa el negoci, ha decidit tancar, de moment durant tres mesos, en espera de veure com evoluciona la crisi global del coronavirus.

La posada en funcionament de la botiga, amb façana al carrer Provença i a tocar de la Pedrera, va suposar una inversió important i un repte mensual, ja que el lloguer de l’espai representa un desemborsament de 18.000 euros al mes. La botiga ven regals, cosmètics, vins, olis i pernil a clients de nivell provinents principalment de la Xina, però també de Corea i del Japó, que amb la crisi del coronavirus han deixat de viatjar. “A mitjan gener vam començar a notar una baixada i al febrer ja va ser insuportable. Vam haver d’acomiadar els vuit treballadors que teníem i abaixar la persiana, de moment fins al juny”, explica, amb l’esperança que de mica en mica torni el turisme. “D’aquí a dues setmanes començaran a donar visats a alts funcionaris i alts executius, perquè l’epidèmia a la Xina ja va de baixa, i d’aquí a un o dos mesos potser ja es fa de manera més generalitzada”, explica.

El drama per a la família de la Marina és doble, ja que el seu marit és guia de turisme professional i treballa amb compatriotes seus, xinesos, a qui passeja pel sud de França, l’Estat espanyol i també Portugal. “En Dong ha quedat sense feina. Ja ho va intuir quan es va anul·lar el Mobile, perquè tenia contractats set dies a un preu molt bo i li ho van cancel·lar tot”, lamenta.

La Marina i en Dong no són els únics membres de la comunitat xinesa a Barcelona víctimes dels estralls que el coronavirus està causant en l’activitat comercial. El barri del Fort Pienc de Barcelona, on hi ha una de les concentracions més importants d’establiments regentats per orientals, és una mostra evident d’aquest impacte. Es fa molt estrany veure les persianes abaixades de bars, restaurants, perruqueries, sales d’estètica, botigues de roba i altres establiments que tenen el costum de no tancar mai.

El carrer d’Alí Bei, entre Nàpols i Roger de Flor, té tres restaurants tancats amb un cartell enganxat en un costat del marc de la porta o a la mateixa persiana en què s’avisa els clients que el personal ha començat un període de vacances. En molts d’aquests cartells, s’informa que el primer dia de cessament de l’activitat era ahir, 10 de març, i la data de finalització és en alguns casos a finals d’aquest mes; en d’altres, fins al 8 o el 15 d’abril, i en els més desconcertants s’adverteix que les vacances són fins a “nou avís”.

Alguns dels establiments informen que la clausura és “per reformes” i en d’altres, per “descans del personal”. L’àrea afectada per aquest estat de vacances sobrevingut arriba fins a la plaça Tetuan i traspassa el passeig de Sant Joan, ja que alguns comerços de venda de roba a l’engròs, del carrer Trafalgar, també han començat un període de vacances. Altres establiments, com una botiga de venda de material i reparació de mòbils, treballen amb la persiana mig oberta, i alguns han enginyat un sistema de persiana de plàstic per protegir-se allà on hi ha la caixa enregistradora, com si estiguessin dins un escafandre gegant.