De moment, en l’aspecte assistencial, estem destinant tot l’espai necessari. Tenim un pla de contingència amb diferents escenaris fins arribar a utilitzar tot l’hospital, tret de les urgències. Estem responent bé, i crec que el sistema sanitari també. Ara bé, en funció de com vinguin els pròxims dies sabrem si hi podrem donar una resposta òptima o no. Estem davant d’un panorama impredictible. Ara mateix estem en fase de contenció de la transmissió. Si passem a la fase de mitigació, es prioritzaria l’atenció a les persones malaltes sense fer èmfasi en la contenció. No treballaríem per erradicar la Covid-19, sinó per assumir-ne les conseqüències.

És que a davant és molt difícil anar-hi. Voldria dir fer com els xinesos i confinar milions de persones dos mesos. Si es prenguessin les mesures coercitives i rotundes que van fer ells, aquí no es complirien. És impossible posar vigilància a les portes de les cases per evitar que la gent en surti. És una realitat social molt diferent.

Pel nombre de casos actuals, no. Però si creixen seran necessàries. Ara bé, el sistema productiu no es pot aturar. Si l’aturem seria una catàstrofe i la gent no morirà de la Covid-19, però sí de gana. El país es pot aturar un dia, o potser dos, però no durant setmanes.

És una possibilitat a tenir en compte, perquè de moment estem seleccionant el gruix de persones on hi ha més possibilitats de trobar positius. No hi ha disponibilitat tècnica per fer les proves a tothom.

Un 20% de les persones que tinguin la malaltia desenvoluparan un quadre que necessitarà ingrés. Un 15% estaran a planta i un 5% necessitaran anar a cures intensives perquè els caldrà suport de ventilació. Això vol dir que si arribem a 10.000 casos, hi haurà 2.000 persones ingressades. Aquí la clau és que les mesures de contenció aconsegueixin aplanar la corba de la malaltia i que no hi hagi un pic que impliqui que tots els pacients arribin de cop. Al sistema li va millor que els casos s’allarguin durant sis setmanes que no que arribin en deu dies. Si demà tinguéssim 2.000 persones noves per ingressar, el sistema es col·lapsaria.

Treballem amb la hipòtesi que donarem atenció a tots els pacients, fins i tot si cal utilitzar tot l’hospital per a això. La idea és anar tancant activitats i obrint plantes d’hospitalització i crítics a mesura que faci falta. Però no podem dir si serà suficient o acabarem sobrepassats. I no és només qüestió d’espai, sinó també de professionals qualificats per tractar pacients respiratoris.

No se sap, i segurament no se sabrà fins que no hi hagi una perspectiva temporal. Tothom està d’acord que, un cop el virus arriba a un país o territori, en tens per vuit o deu o dotze setmanes de malaltia. Què pot passar al maig o al juny? No ho sabem. Segurament tindrà influència, no tant per fer desaparèixer la malaltia sinó per disminuir la freqüència. Si desapareix per sempre o torna l’any vinent, no ho sabrem fins que no passi un any.

Un partit de futbol, les falles o el Liceu són prescindibles en la vida de les persones, són diversions. Però el transport és bàsic per continuar funcionant i s’ha de valorar molt bé què suposa tancar-lo. Jo i tants d’altres no hauríem pogut venir a treballar.

És una mesura complicada. Si ho fem, qui es queda amb tota la canalla que no va a col·legi? No està demostrat que els nens siguin grans transmissors de la Covid-19. De fet, una de les incògnites és per què no hi ha tants casos infantils com en la grip. Tancar les escoles no contribuirà de manera important a frenar el ritme de transmissió, perquè els grans transmissors són els adults, especialment quan tenen símptomes.

El que passa és que si es dona alguna escola amb algun cas és inassumible mantenir-la oberta perquè els pares entrarien en pànic. I sort que no hi ha hagut nanos en estat greu. L’endemà de tancar les escoles, a Milà ensenyaven imatges de parcs infantils plens de nens. Quina diferència hi ha en relació amb l’escola? Perquè el contacte i la proximitat és el mateix. I a sobre estan amb els seus avis, que són el col·lectiu de més risc. Algunes coses son difícils d’entendre. Tinc dubtes que això arribi a contenir la malaltia, no puc dir que no, però tampoc tinc proves que hi contribueixi de manera notable.

Deixant de banda les mesures de contenció, perquè requereixen molts esforços i no sabem si són eficients, i fent un reforç de la mitigació en l’àmbit sanitari, que això sí que és eficient. Jo potenciaria l’activitat hospitalària de diagnòstic i tractament dels pacients.

Sí, però encara hi ha marge. No estem funcionant al 100% i la societat entendria que coses que fem ara es deixessin de fer. Si els xinesos, amb més de 100.000 casos, se’n van sortir en l’aspecte sanitari, nosaltres també ho farem.