En aquests moments de neguit arreu del món, en què milions de persones viuen amb l’angoixa de desconèixer com els canviarà la vida la pandèmia, sembla que hi ha una constant: s’eleva el to de la retòrica patriòtica. “Estem en guerra”, diu sense embuts el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, en el seu discurs a la nació per parlar de la Covid-19 i del tancament de fronteres.

El virus és l’enemic extern contra el qual tots els ciutadans –francesos, en aquest cas– han de lluitar. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, demana “disciplina social” mentre omple de militars les compareixences sobre el coronavirus. I per encoratjar la població davant l’emergència sanitària, l’executiu espanyol tria un lema amb clar sentit polític: “Aquest virus l’aturem units.”

A Itàlia, on els estralls emocionals i físics del virus els patim des de fa més dies, també hem observat gradualment el ressorgir del sentiment patriòtic, esperonat pels líders polítics, i també pels mitjans.

El 7 de març la situació a Itàlia començava a ser molt greu: l’endemà, la Llombardia i 14 províncies del nord van quedar confinades, i al cap de poc, tot el país. Aquell dia, el principal diari italià, el Corriere della Sera, va escriure un significatiu editorial titulat: “L’orgull d’un país malalt.” El firmava el famós historiador Ernesto Galli della Loggia, i deia així: “És en circumstàncies com aquestes –quan les coses van malament i sentim l’hostilitat del món– que en molts de nosaltres es desperta un sentiment d’identificació amb el nostre país amagat fins aquest moment.” Les paraules de Galli della Loggia expliquen bé la sensació que es té si es dona una ullada a Itàlia: les finestres s’han omplert de banderes italianes. A les sis de la tarda, després de cantar una cançó popular, ja és costum que soni l’himne d’Itàlia, que bona part dels veïns canten. Algú llança un parell de Viva l’Italia! i la resta de confinats responen Viva! entre aplaudiments, abans de tornar a deixar els carrers sense gent que se’ls miri, silents.

“Sí, fem que soni de nou l’himne. Pot separar-nos una porta, un balcó, un carrer; però ningú podrà separar els nostres cors”, ha dit el primer ministre, Giuseppe Conte, amb el seu to edulcorat habitual. A les xarxes, molts usuaris han substituït la foto de perfil per una bandera tricolor amb l’escrit “Orgullós de ser italià”.

La necessitat de sentir-se part d’una comunitat mentre s’està aïllat, l’angoixa compartida amb la resta de conciutadans, el sentiment de soledat davant una Unió Europea que ha abandonat a la seva sort, almenys els primers dies –i per tant, els més crucials–, Itàlia i la resta de països afectats…, són tot de motius que poden haver contribuït a aquest nou despertar del sentiment patriòtic.

Ahir feia 159 anys que es va proclamar el regne d’Itàlia. El Dia de la Unitat, se’n diu. La festa nacional, però, se celebra el dia que Itàlia va passar de regne a república mitjançant un referèndum, el 2 de juny. La d’ahir és una efemèride poc sentida –és dia laborable– que passa desapercebuda. Conte, però, va reivindicar-la amb una arenga que acabava així: “Fem onejar la nostra bandera, fem sonar orgullosos el nostre himne nacional. Units, responsables, valents.” Pandèmia comença a rimar amb patriotisme...