Ja fa dies que ho rumiava. El personal sanitari als hospitals necessiten mascaretes i bates. I a casa, ara que no puc anar a la residència dels avis, tinc moltes hores que no sé què fer. Tinc una amiga a Camprodon, la Fina, que té una merceria i l’hi vaig comentar. Ella té gomes i jo tinc moltíssims llençols de quan feia l’aixovar que estan per estrenar. Ho vaig comentar a un amic metge i em va dir que bé, que no seran com les altres mascaretes, però que endavant. Em va recomanar que la roba la rentés i després la ruixés amb alcohol.

Vaig començar abans-d’ahir i en tinc unes sis. No soc sola. Hi ha la Fina, la meva amiga de la merceria. Em sembla que aquests dies no ens hem d’estar mirant el melic; podem fer feina des de casa i aquí, als pobles. Podem fer bates, mascaretes..., però, és clar, necessitem que algú ens porti els patrons i el gènere. L’amiga de la merceria pateix per si s’acaba la goma. Faig una crida que, si ens porten el material, som una colla de dones aquí al municipi que sabem cosir, i fins i tot algun sastre, mascaretes o bates, el que calgui.

Estic amb Càritas, Creu Roja i la residència d’avis. Els trobo a faltar: hi xerrava, els cosia una cremallera o els arreglava els baixos dels pantalons. Ara amb el confinament no hi puc anar. I a casa són moltes hores i, si no fas res, et capfiques, i això no és bo. Penso que la gent gran ha d’estar activada.

Quan vaig arribar, amb quinze anys, de la Selva del Camp, a Tarragona, aquí, a Camprodon, les noies no feien el batxiller. I em van posar interna a Olot. Aquí tothom treballava a la fàbrica, o tèxtil o de galetes, i el pare va dir que no, i vaig començar d’aprenent d’un sastre a fer pantalons. M’encanta cosir.