Campi qui pugui. Aquesta ha estat la primera reacció a la Unió Europea (UE) davant la crisi del coronavirus. El ràpid avanç de la pandèmia ha deixat en evidència la lentitud de la maquinària europea en moments d’emergència i la lògica estatal que encara impera entre els socis europeus. Brussel·les ha anat a remolc de les decisions unilaterals dels estats, sobretot a l’inici del brot.

El primer signe de desunió ja va arribar a principis de març, quan la situació a Itàlia es desbordava. Alemanya i França van prohibir les exportacions de material mèdic protector, també als seus companys europeus. La Comissió no només va trigar dies a reconèixer que es tractava d’una falta total de solidaritat del famós eix francoalemany, sinó que va trigar més d’una setmana a fer que es retractessin.

Un cop el virus es va propagar la segona setmana de març a la resta del continent, cadascú al seu ritme va anar aplicant mesures sense ordre o coordinació. Pràcticament tots els estats ja han apostat aquesta setmana pel tancament més o menys estricte; però, a falta d’una estratègia comuna, els Països Baixos s’han desmarcat del ramat i defensen la “immunitat de grup”; és a dir, deixar que la gent sana es contagiï i que, després de curar-se, no ho propagui. L’executiu europeu també ha actuat amb ambigüitat aquí, sense pronunciar-se sobre quina és la millor opció. Ho ha deixat en mans d’un nou grup d’experts científics creat per a l’ocasió i que genera més duplicitats en l’ampli entramat d’organismes europeus que ja té una entitat científica sobre malalties. Europa es convertia el 13 de març en el centre de l’epidèmia i durant el cap de setmana s’acceleraven els tancaments de fronteres a l’espai de lliure circulació de Schengen, ignorant les súpliques de Brussel·les per no fer-ho. Els estats han tirat pel dret i fins a 13 dels 27 membres de la UE ja han reimposat controls fronterers contra el criteri de l’executiu europeu.

Amb tot, no es pot dir que Brussel·les no s’hagi esforçat per frenar la pandèmia i mantenir unit el bloc europeu en temps de coronavirus. En tres setmanes, la Comissió d’Ursula von der Leyen ha fomentat la cooperació entre els estats impulsant consultes diàries entre els ministres de Salut i Interior, ha activat fons, ha permès flexibilitzar les ajudes estatals a sectors vulnerables i ha engegat la compra pública de material mèdic, entre altres mesures. A part, el BCE ha contribuït amb dos paquets d’estímuls monetaris. Tanmateix, les limitacions estructurals i conjunturals han comportat l’acció lenta de la UE enmig d’una crisi sense precedents i de velocitats taquicàrdiques. La manca de competències europees en sanitat, les poques atribucions en fronteres i els burocràtics processos de consulta a les capitals han lligat de mans un executiu novell. A això s’hi suma la improvisació comunicativa del gabinet Von der Leyen, que, amb poca imaginació, s’ha aferrat al discurs bel·licista de Macron per a una crisi de salut pública. “Això ha agafat tothom gairebé per sorpresa i hauria de ser una lliçó per al futur”, admetia Janez Lenarcic, eurocomissari de resposta a emergències. També ho serà per a unes institucions que necessiten reforçar-se per poder actuar ràpidament en cas d’emergència i evitar mesures caòtiques i insolidàries.