Solidaritat és una paraula –i una virtut– molt utilitzada però poc practicada. És semblant en aquest sentit a la paraula unitat. Les democràcies accepten i recomanen opinions diverses, ja que els homes i les dones també ho són. La crida a la solidaritat i a la unitat només es fa en circumstàncies extraordinàries i per aconseguir objectius que es veuen fonamentals.

La paraula solidaritat ve del llatí solidus, que significa massís, d’una peça. Queda prou clar. Ara bé, la solidaritat pot ser voluntària, espontània o forçada. Estem poc acostumats a les solidaritats voluntàries, que haurien de formar part d’una societat més adulta que la que tenim i de criteris sòlids, valgui la redundància. Normalment la història de la humanitat ens dona molts exemples de solidaritat forçada, però pocs de voluntària.

Com a historiador, diria que hi ha dos fets que creen solidaritat: les guerres i les epidèmies. Una epidèmia és una guerra contra un virus maligne. En les guerres clàssiques la solidaritat sorgeix de l’aparició d’un enemic comú que amenaça la nostra existència, la nostra raó. Es guanyi o perdi la guerra, aquesta deixa molts morts al darrere. Les epidèmies apareixen sense avisar, no tenen contemplacions i també deixen morts. D’aquí que l’aplicació guerra resulta vàlida. I es tracta de morts innocents.

Queda clar que em refereixo al coronavirus, que ha arribat de sobte i és una amenaça global. La solidaritat és forçada perquè ens afecta a tots. La solidaritat seria voluntària i de gran valor moral si Europa es decidís a salvar els milers de vides que creuen el nostre Mediterrani a la recerca dels drets més fonamentals dels humans: alimentació i treball en primer terme. La solidaritat no s’ha donat en cap moment, tot i que hi ha hagut milers de morts innocents. És un exemple de la diferència entre solidaritat voluntària i forçada.

Som solidaris contra el coronavirus, però no en les armes o la manera de combatre’l. Hi ha estats que han estat els primers a prendre mesures de seguretat que es poden qualificar de dràstiques i altres que, potser aconsellats per un fals orgull nacional, s’han abstingut fins que ja tenien una colla de baixes mortals. Els Estats Units de Trump i el Regne cada cop més Desunit de Boris Johnson han estat una mostra de país que creu que és diferent dels altres. Que ho expliquin al virus del dimoni! I Macron, en mantenir les eleccions locals, ha volgut manifestar així la “grandeur de la France”. Tindran el valor de comprovar els morts que se li poden atribuir? Un dels estats que més aviat va prendre mesures va ser Dinamarca, un país petit i que pot entendre més que ningú el que és la solidaritat.

Catalunya ha volgut fer com Dinamarca, però no ha pogut. Una vegada més s’ha posat en evidència el mal de la centralització, que deu considerar que la frontera d’Espanya amb Portugal ho és també per als virus. A vegades la crida a la unitat espanyola és estúpida.

La solidaritat voluntària és pròpia de la bona gent, des del punt de vista individual i col·lectiu. En economia, en sociologia i en política sempre acabem demanant la bondat com a primer principi per resoldre els problemes.