“Quan van anunciar el confinament, vaig pensar que seria com un assaig per a la jubilació, per allò de tenir temps lliure, però de seguida vaig adonar-me que els dies serien de tot menys tranquils. El contacte i les decisions amb l’equip de Pimec són constants. M’he posat al dia amb les noves tecnologies i segueixo de prop tota l’activitat gràcies a eines digitals que ens faciliten treballar des de la distància amb les màxima garanties. Gairebé mai no puc dinar a casa amb la família i ara estic gaudint del moment.”

“A primera hora vaig a l’alcaldia i em desplaço a algun barri, superviso els serveis bàsics i em ‘reuneixo’ amb tècnics i regidories usant Microsoft Teams, o amb algun dels centenars de teletreballadors enviats a casa. Dino a casa i, si a la tarda no hi ha emergències, la meua vida no és gaire diferent de la d’un pare amb dues filles de 9 i 10 anys. Juguem, repassem, fem exercici seguint indicacions d’un gimnàs local... A quarts de deu em reservo vint minuts per llegir, faig un darrer repàs a correu i xarxes i vaig al llit rebentat”.

“Després de més d’una setmana teletreballant i amb una part de la programació feta amb els seus editors a casa, he descobert tres coses: que la capacitat de reinvenció de la ràdio és inesgotable, que això fa vint anys no ho hauríem pogut fer i que els nostres oients agraeixen molt l’esforç que estem fent. A nivell personal, la meva salut es manté igual però tinc la sensació de viure en una nebulosa sense dies, hores ni primaveres.”

“El confinament és un parèntesi ple d’incerteses que visc amb serenitat, tot i que en alguns moments se’m connecta amb un projecte anul·lat sobre les armes biològiques, una investigació que em va obrir els ulls. Hem d’aprofitar aquesta aturada com a experiència per transformar el sistema i la manera de viure. El més important és actuar amb responsabilitat i deixar de banda el jo i pensar en els altres. I mostrar agraïment a les persones que es preocupen d’atendre’ns i mantenir-nos informats.”

“Són dies de moltíssima feina i d’estar per tothom i pendent de tot. Passo més temps a casa i molt menys a l’Ajuntament. La vida familiar i la laboral es barregen. La meva activitat és encara més frenètica. Ens hem proposat que Terrassa surti poc afectada i reforçada. Això vol dir hores de telèfon, de whatsapps, de correus... És un no parar: hi ha molts fronts oberts, moltes necessitats i intentem no deixar a ningú abandonat. Sents la satisfacció de treballar amb un equip polític i tècnic potentíssim i 100% compromès, especialment amb els més necessitats.”