Submises, passives, obedients, dòcils i preferentment boniques i despullades. Els museus són plens d’obres que humilien, denigren i cosifiquen les dones amb els tòpics masclistes. De dones reals, ni rastre, o massa tímid, a les seves sales.

Darrerament, i tot i que lentament, els museus estan mirant de corregir-ho. El 8 de març de l’any passat, l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona va activar un projecte transformador amb la complicitat de la seva Xarxa de Museus Locals : va obrir una galeria virtual de fotografies i objectes, de valor artístic o senzillament quotidians, que reivindiquen “el paper de les dones en diferents àmbits i èpoques”, explica Laura Costa, de l’equip que ha dut a terme aquest àlbum que per al Dia de la Dona d’enguany es va reforçar amb més continguts.

Disponible a la plataforma Flickr , ja consta de 70 imatges de 51 peces que conserven (en força casos amagades als magatzems) 33 museus de la demarcació barcelonina. I continuarà creixent.

Aquest museu digital anomenat #DonesMuseuslocals és una magnífica proposta per alleugerir el confinament forçat per la crisi sanitària del coronavirus. A diferència dels contenidors físics, en què els itineraris estan marcats al mil·límetre, en aquest el recorregut és absolutament obert i lliure.

Les artistes

L’art ha explotat la dona com a tema, però l’ha relegat com a artista. Encara avui les seves firmes estan marginades als museus. Les dones de nervi creatiu s’han hagut d’imposar històricament a la pressió social que les obligava a recloure’s al món de la llar. Esther Boix ho denunciava en un gravat que va fer a les acaballes del franquisme, tot coincidint amb el despertar de l’art feminista: hi apareixen dues dones, una engabiada amb els seus fills i l’altra fregant agenollada.

La galeria virtual en reuneix unes quantes, de creadores de diverses disciplines, de forta personalitat però desconegudes pel públic perquè no ha tingut accés a les seves obres. Cap d’elles ho va tenir fàcil. Ni tan sols les que van assolir un cert èxit, com la pintora i dibuixant Maria Freser, de la colla del setmanari satíric Cu-cut!, que signava amb pseudònims que maquillaven la seva identitat: MF i inclús Senyora Homs (el cognom del seu marit).

Les pintures florals són les que li van donar més fama, tot i que també va tocar temes més delicats com els soldats, els brigadistes i les milicianes de la Guerra Civil. Temes que no estava ben vist que representés una dona artista. Hi ha temes que estaven directament prohibits a les dones. Per exemple, els nus. Fins al final del segle XIX, no van poder entrar a les classes de dibuix amb model del natural. Valenta, Joana Soler en va ser una pionera abans de morir de tifus, el 1915.

Un altre cas de discriminació és el de les dones de. Darrere un gran home artista cèlebre hi ha sovint una gran dona artista oblidada. En aquest museu en línia de les dones artistes menystingudes hi trobem Maria Clavé, la mare d’Antoni Clavé; Magda Bolumar, l’esposa de Moisès Villèlia; Ana Maria Smith, la germana d’Ismael Smith; Maria Gay, de la saga dels Pichot, o Núria de Cabanyes, filla d’Alexandre de Cabanyes.

L’actriu Sarah Bernhardt també ha trobat el seu lloc en aquesta galeria virtual. Hi aporta un objecte amb una història ben curiosa. En realitat no va ser seu, sinó del seu gran amic català Carles Pellicer, pintor. Pellicer n’estava tan obsessionat que va comprar una chaise-longue igual que la que ella tenia a la seva casa de París. La va posar al seu taller del passeig de Gràcia per rebre-la amb totes les comoditats sempre que venia a Barcelona. El moble va acabar sent propietat del pintor Jordi Abelló, que el va museïtzar, junt amb la resta de les seves col·leccions, a la seva casa de Mollet del Vallès.

Les emprenedores

Quintia Severa és el nom de dona més antic que trobem en aquest àlbum digital. Es creu que va viure a Iluro, la ciutat romana de Mataró. Era propietària d’un esclau, Caius Quintius, que la va invocar en la inscripció d’un pedestal consagrat a la deessa Juno, la protectora de les dones.

De dones poderoses n’hi ha hagut sempre i aquestes també han estat silenciades per les cròniques oficials. Quintia Severa en va tenir, de poder, perquè pertanyia a l’elit, però la gran majoria de dones han hagut de guanyar-se’l des de baix i en contextos hostils als seus interessos. La genealogia d’emprenedores que han lluitat en un món de reconeixements preeminentment masculins és diversa en sectors professionals. Presentació Bacardit, mestra de nenes, va obrir en la immediata postguerra una escola als baixos de casa seva amb un mètode pedagògic que desafiava amb creativitat i solidaritat els rancis valors del franquisme. Maria Verdaguer va ser una visionària dissenyadora de roba íntima que va inventar fa cent anys el model modern de sostenidor. I Maria Gumfaus, a més de ser mare de dotze fills, va trencar les convencions en un ofici considerat d’homes, el del torner de fusta. Tenia tant caràcter que el seu marit era conegut pel seu cognom, en Gumfaus. El món al revés.

Les anònimes

L’ambició d’aquest projecte de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona no s’atura en les dones triomfadores. “També volíem donar veu a les dones de les classes més humils i per això mateix completament anònimes”, remarca Laura Costa. La dona treballadora, la més ignorada de totes, emergeix en fotografies que mostren les dures tasques que feia als centres vitícoles del Penedès. I també es fa visible en tota mena d’objectes corrents, atípics en els museus, en què ella més es reconeix, com la bata que es posava quan entrava a la fàbrica tèxtil i que es treia de pressa i corrents quan acabava la llarga jornada per arribar a casa per fer les feines domèstiques que ningú feia per ella.

Els objectes parlen per elles. Un plat del segle II, probablement l’única possessió que va tenir en tota la seva vida una esclava de nom Primitiva. Una caixa de núvia (XVII-XVIII), el moble del dot en la tradició catalana, que era la seva assegurança personal si els seus marits s’arruïnaven o les deixaven vídues. I una pintura que reflecteix l’atrafegada quotidianitat d’una masovera al servei d’una família benestant, a principi de segle XX. Es deia Manuela i era la criada dels Togores a la torre d’estiueig que tenien a Cerdanyola del Vallès. I dida del fill pintor, Josep, que la va retratar en un quadre ocupant-se de la canalla al costat d’un home embriagat d’alegria i d’alcohol.