El coronavirus posa a prova la solidesa del projecte europeu. A l’inici de la crisi ja va quedar en evidència la lentitud de la seva maquinària, però ara fa aflorar també les divisions internes entre rics i pobres. Un test als fonaments de la Unió Europea, a qui no li convé mostrar gaires febleses en una esfera internacional cada cop més competitiva i menys indulgent amb els dèbils.

Al campi qui pugui de les primeres setmanes d’emergència, aquests darrers dies s’hi ha sumat la reaparició de l’escissió del 2008 sobre com compartir els costos de la crisi i no augmentar les desigualtats entre els socis. La cimera fallida de dijous per traçar una acció europea conjunta ha tornat a trencar el bloc en dos bàndols.

D’una banda hi ha els amants de l’austeritat –Països Baixos, Alemanya, Àustria i els escandinaus–, que s’oposen a emetre deute conjunt per facilitar als més indefensos el finançament de les mesures antivirus. A diferència de la crisi financera de fa més d’una dècada, el nord ara té més difícil justificar la manca d’ajuda comunitària quan no pot culpar de la pandèmia el sud, que està patint un drama humà amb la mort de milers de persones.

A l’altre bàndol hi ha espanyols, italians, portuguesos i grecs, a qui ara s’hi sumen francesos, belgues i luxemburguesos, que reclamen crear coronabons per compartir deute entre tots els socis de l’Eurozona. Els Països Baixos, però, qüestionen per exemple que després d’anys de bonança estats com l’espanyol no tinguin prou caixa per afrontar la tempesta, i es mostren reticents a donar un cop de mà.

Una actitud “mesquina”, segons el primer ministre portuguès, António Costa. La posició intransigent mostrada pel govern neerlandès de Mark Rutte durant la cimera del coronavirus l’ha posat en el punt de mira de les crítiques. Especialment, perquè els Països Baixos sí que van demanar ajuda als seus companys belgues per derivar pacients, ja que les seves UCI estan saturades. Bèlgica s’hi va negar.

Sense donar facilitats als països més pobres per finançar-se, la fractura econòmica està servida i amenaça d’agreujar l’escletxa entre el nord i el sud. Incapaç de fer un pla de xoc comú per la manca d’entesa entre les capitals, la Comissió Europea ha donat carta blanca als estats perquè cadascú pel seu compte salvi les seves economies.

Una mesura que pot ser una arma perillosa per la capacitat desigual dels països membres de la UE per passar el temporal. Mentre Alemanya, amb uns 200 morts per la Covid-29, ja ha tret tota l’artilleria amb un pla de xoc de 750.000 milions d’euros, Itàlia i l’Estat espanyol, amb milers de morts cadascuna, mobilitzaran uns 200.000 milions d’euros per ajudar empreses i autònoms a sobreviure.

Els socis europeus s’han donat quinze dies per trobar una solució a aquest punt mort, però la mala maror demostrada aquest mes marcat per gestos insolidaris –com el d’Alemanya i França d’impedir la venda de mascaretes a altres països– ja està deixant petjada i aixecant preocupació entre els europeistes. Veuen amb exasperació com l’Europa de la solidaritat està absent en un moment tan crític. La tardança de les institucions europees i la reaparició de l’egocentrisme dels estats és un còctel explosiu per a un projecte europeu sense rumb clar.