Havia de ser l’any del Brexit, però el 2020 serà ja per sempre l’any del coronavirus. El somni de Boris Johnson de tallar les últimes amarres amb Europa, d’estrenar la independència amb un acord comercial amb els EUA, de crear el Singapur de l’Atlàntic... ha quedat desdibuixat per l’epidèmia. Tot sembla congelar-se, malgrat la determinació de Londres de mantenir la velocitat de creuer fixada abans de la crisi i pactar la futura relació amb la UE abans que acabi l’any.

Com a tot arreu, l’espessa boira de la Covid-19 cobreix també les illes Britàniques. Quan la malaltia ja feia estralls a Itàlia i a l’Estat espanyol, el primer ministre (ara en quarantena) minimitzava encara l’amenaça. Johnson va apostar per una expansió controlada del virus fins a aconseguir una “immunització general” que protegís la població de futurs contagis, una estratègia sanitària que havia de servir també per evitar el lockdown, el temut bloqueig del país. Però les dades alarmants projectades pels científics van obligar a un gir de 180 graus en la resposta. Locals i serveis públics van tancar portes i es van imposar les primeres restriccions al moviment de les persones.

La paralització de l’activitat ha provocat un endeutament públic sense precedents per compensar la dràstica reducció d’ingressos i el pagament d’ajudes a empreses, assalariats i autònoms. “Hem deixat a un cantó la ideologia i l’ortodòxia per mobilitzar tota l’energia i els recursos de l’Estat”, deia dijous el ministre d’Economia, el conservador Rishi Sunak, admetent “la intervenció pública més gran en la història britànica”.

Una actuació que evoca la reconstrucció dels anys quaranta. “El govern Attlee [1945-51] va poder crear el Servei Nacional de Salut, nacionalitzar indústries i introduir el sistema de planificació perquè la victòria en la Segona Guerra Mundial va fer que la població cregués en la capacitat de gestió de l’Estat”, escriu James Forsyth a The Spectator. El temor entre els analistes de la premsa liberal i conservadora és que l’intervencionisme estatal hagi vingut per quedar-se. “La història mostra que, després de les crisis, l’Estat no renuncia a tot el terreny que ha guanyat”, sostenia The Economist en el seu editorial. Enmig d’aquest panorama, Jeremy Corbyn, el líder laborista que va dur el seu partit a la pitjor derrota en dècades en les generals de desembre passat –amb un programa que defensava la nacionalització dels serveis públics–, se sent vindicat. “Tenia raó“, declarava a la BBC dijous, a punt de cedir el càrrec.