França, com Catalunya, Espanya, el Canadà i el Regne Unit, ha estat un dels països que més han agraït l’esforç que estan fent tots els treballadors del sistema sanitari. A França no s’han estat de dedicar-los portades, com se suposa que passarà a Espanya. Es tracta que l’agraïment quedi reflectit també en els pressupostos generals de l’Estat i en les transferències a Catalunya.

Una altra constant en els diaris d’una determinada àrea geogràfica és l’apel·lació a la necessitat d’estar junts en aquesta lluita contra el virus. Però no instant a la unitat a l’espanyola, vertical i autoritària, sinó a la cooperació, horitzontal. Alguns països, com Veneçuela i Mèxic, sí que fan crides a la unitat, però, alhora, en aquests països aquest missatge no és únic ni desmereix la necessitat d’afrontar junts el repte.

Dos noms propis: Boris Johnson, que va donar a entendre que no s’havia de fer res contra el virus, i Jair Bolsonaro, que es va donar un bany de masses quan ja se sabia que allò no era una grip de res, com deia el president brasiler. Tampoc Donald Trump va destacar per la seva agilitat, tenint en compte que ara mateix el virus està fent estralls a Nova York. Un cas a banda és el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, que considera que amb un parell d’escapularis n’hi ha prou per aturar el virus.

Les portades amb fotos de ciutats buides és una constant. Una altra constant és la consigna “Quedeu-vos a casa”, que podem trobar a pràcticament tot el món. En alguns països, com Colòmbia, la quarantena s’ha decretat fa poc. El dia anterior, per allò de fruir de la llibertat abans de la condemna, desenes de milers de persones van sortir al carrer. Una autèntica fartanera per al virus. En països de l’Amèrica Llatina, com l’Equador i Hondures, s’ha optat pel toc de queda, en alguns llocs nocturna, en d’altres molt més generosa: tota la circulació, tret dels serveis essencials, ha quedat prohibida. És a dir, el confinament que demanava el president de la Generalitat.

Cap discrepància en aquest punt. Tots els països afectats per la malaltia de la Covid-19 van suspendre d’immediat, o gairebé, les activitats docents al primer senyal. Els especialistes ja saben que, sovint, les epidèmies de grip es difonen a les escoles i després passen a les famílies. Per tant, la mesura va ser molt assenyada.

La suspensió té, com a efecte col·lateral, que algú de la família se n’ha de fer càrrec, dels infants, i, per tant, es queda a casa, encara que no es decreti quarantena. Ja es va avisar en el seu moment que convenia que no fossin els avis els qui se’n fessin càrrec, perquè, per edat, eren els més exposats a la malaltia, com s’ha acabat demostrant arreu.

La necessitat de confinar Catalunya per evitar la circulació del virus tant d’entrada com de sortida –una part que s’oblidava interessadament quan es tractava d’insultar el president Torra abans que finalment La Moncloa decidís fer el pas i deixar que només es treballi en sectors essencials– s’ha plantejat en diversos lloc del món. I no només ho han fet estats de repúbliques federals, sinó fins i tot municipis. I alguns, a l’Argentina, davant la inacció de les autoritats han tirat pel dret i han plantat una excavadora en una carretera, sense que això hagi fracturat el país.

A tot arreu l’exèrcit està donant un cop de mà en aquesta crisi. Ho trobem en alguns països europeus afectats per la crisi, com França i Itàlia. I també en alguns països de l’Amèrica Llatina. El que resulta més difícil de trobar en la premsa mundial és que els militars tinguin una presència al faristol tan destacada com a Espanya.

En moltes comunicacions públiques s’equipara la crisi de la Covid-19 amb un conflicte armat. Per això se senten les paraules “guerra”, “combat” i “enfrontament”. Ho podem veure en les portades.

L’impacte de la malaltia en l’economia preocupa, i molt, a bona part del món, i no només a les autoritats i els empresaris, sinó també a milions de famílies. Alguns diaris parlen d’una crisi com la del 1929, tot i que la situació del món, llavors, era ben diferent de la d’ara. Els pronòstics són negres, però el cert és que ningú sap on serem a finals d’any.

La globalització ha fet que molts negocis, com els supermercats i els establiments de menjar ràpid, siguin igual arreu. Tant fa que estiguem a Barcelona, Valparaíso o París. Potser canvien l’idioma i alguns productes, però la resta és tot igual. Per això, vista una foto de les compres compulsives d’aquests dies, vistes totes. La dèria pel paper higiènic també és universal.

Catalunya, com Espanya, Bèlgica i França, però també Hondures, per posar un exemple més allunyat, han tingut una greu carència de material sanitari de protecció i d’evitació de la difusió del virus, com són les màscares. Segurament no ha estat imprevisió, sinó que les fàbriques no donen l’abast. Per sort, Espanya ha aconseguit mig milió de màscares gràcies a l’amistat del rei amb el magnat d’Alibaba. Segur que altres països no ho hauran tingut tan fàcil.