Com costa mantenir els marges
Els usos i costums habituals de la banca s’estan transformant molt de pressa per la innovació tecnològica. arxiu
L’escenari previ a la crisi per la pandèmia de la covid-19 ja deixava el negoci bancari amb dificultats per superar l’estancament
El sistema bancari ha arribat a aquesta crisi de la covid-19 ple de dubtes sobre la seva viabilitat futura i sobre si cal una reformulació pregona del model.
Per començar, tot transitant des dels resultats decebedors de l’any passat, la banca s’enfrontarà enguany a una terrible factura pel coronavirus, ja que reduirà ingressos, d’una banda, en caure l’activitat creditícia i mantenir-nos encara en un entorn de preu del diner molt baix i, de l’altra, per la necessitat d’anar incrementant les provisions a mesura que es generalitzin els impagaments de companyies en la inevitable recessió econòmica a què ens aboquem.
En un balanç d’urgència realitzat per Bank of America per al conjunt dels grans bancs (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia, Sabadell i Bankinter), el resultat brut de l’exercici podria baixar gairebé 4.000 milions d’euros, dels 25.112 milions del 2019 a 21.143 milions, un 16% menys. Dins d’aquesta projecció, Bankia podria sofrir una davallada en el benefici del 59%, fins als 289 milions; Banc Sabadell, d’un 43%, fins als 589 milions; CaixaBank, d’un 15%, fins als 1.758 milions; el BBVA, d’un 15%, fins als 5.861 milions; el Santander, d’un 11%, fins als 12.067 milions, i Bankinter, d’un 10%, fins als 588 milions.
D’altra, haurem de veure si la recessió té entre les seves derivades una crisi bancària com les que hem conegut en el passat més recent. En determinats cercles financers hi ha desconfiança i interrogants que neguitegen: què passa si els bancs tenen bons i aquests pateixen un daltabaix? I si han prestat a qui té bons? I si les seves accions cauen més enllà dels límits admissibles? Sí, la crisi econòmica podria ser molt més pregona si tingués una extensió greu en el sector bancari, ja que el crèdit romandria absolutament aturat, i una represa econòmica podria necessitar fins a vuit anys per fer net.
Més enllà de la terrible conjuntura en què ens hem endinsat, el cert és que el panorama que tenien els bancs abans d’arribar-hi no era pas engrescador. L’any passat ja vèiem que el negoci de la gran banca, el 70% del mercat, evidenciava símptomes clars de feblesa. Si els guanys dels sis grans reculaven un 19%, la rendibilitat (ROE) donava prou motius per a la preocupació: llevat del Sabadell, les principals entitats van reduir el seu ROE, i només Bankinter i el BBVA van assolir cobrir el cost de capital, que el Banc d’Espanya situa un xic per damunt del 7%.
Ho explica bé un alt càrrec d’un dels grans bancs, que afirma: “Quan veus el preu del diner a l’eurozona, al zero, t’adones de la magnitud de la tragèdia que pateixen els bancs, que fa que l’escenari de futur sigui necessàriament negatiu.” Les dificultats són especialment grans per als que concentren molt marge de negoci a Espanya, com ara Bankia i CaixaBank, mentre que els que tenen una obertura a Llatinoamèrica, com el BBVA i el Santander, amb un 70% del balanç a fora, tenen millors expectatives.” Amb aquest estat de les coses, sembla clar que el gran remei al mal, i el que insistentment demanen els mercats, “serà escometre més processos de concentració, guanyar escala, aconseguir sinergies”: “Amb la concentració, de cop i volta es redueixen els costos, d’entrada es fa un salt important en eficiència, encara que després es pot tornar a caure en l’estancament.”
Val a dir que els processos de concentració tenen el seu cost social: en tot el cicle de la crisi financera i de la postcrisi, la banca va efectuar 112.000 acomiadaments, un 20% dels empleats.
En aquesta nova onada de concentració, “podrien quedar quatre o cinc entitats, no més, i algunes com Unicaja, Liberbank i Abanca, en bona posició per ser adquirides, i un Sabadell que tant podria comprar com ser comprat pels dos més grans, el Santander o el BBVA”.
Des de la banca tradicional s’argumenta que no es pot aspirar a ROE raonables amb una “sobreregulació” que exigeix ràtios de capital del 12%, quan “abans de la crisi, amb un 7%, els analistes ja deien que se’n feia un gra massa”.
En enfrontar-se al fenomen fintech, els bancs veuen el veritable adversari en els grans monstres tecnològics (Google, Apple, Amazon, Facebook), que ara volen jugar a donar crèdits a la seva gran massa de clients. “Si hi volen ser, benvinguts, però respectant les regles del joc. Tots sabem que són els mestres del big data, però mentre que els bancs sempre hem estat escrupolosos amb el secret bancari i només fem servir les dades per gestionar millor, veiem com Facebook segmenta dades i les ven a tercers.”
El professor de finances d’EADA Rafael Sambola observa com el negoci genuïnament bancari ha anat pel pedregar en els darrers anys: “El crèdit a empreses i famílies, des del 2016 no creix o fins i tot baixa, tot i els creixements que registra l’economia.” Efectivament, el crèdit a empreses se situava el 2016 en 529.000 milions, mentre que l’any passat es va tancar en 473.000. Pel que fa a famílies, es va passar dels 712.000 milions del 2016 als 704.000 del darrer exercici registrat.
Com diu Sambola, “una activitat com el crèdit hipotecari, amb guerres comercials a pèrdues ha deixat de ser rendible”. Al voltant de si cal redimensionar el sector amb noves fusions, Sambola creu que, en tot cas, s’haurien de limitar “a compartir les activitats operatives amb centres d’excel·lència que els farien millorar en eficiència, a hores d’ara una de les grans febleses dels bancs”. Val a dir que fusionar és més aviat “complex, si hi ha bancs que cotitzen per sota del seu valor comptable, cosa que els fa poc atractius per a inversors delerosos de més rendibilitat”.
Com la reputació, com més va més dubtosa, fins al punt que les agències de ràting els comencen a mesurar la bona governança i la consciència social. Com recorda Sambola, “episodis com els desnonaments, les preferents, l’IRPH, Banc Popular o Villarejo i el BBVA s’han convertit en indicadors de risc a ulls de les agències de ràting”.
La regulació, sempre la regulació. Com assenyala Rafael Sambola, serà decisiu el grau de flexibilitat que el BCE i les autoritats de cada estat, concedeixin als bancs perquè puguin fer servir els seus coixins de recursos propis per absorbir la morositat que s’acosta a causa de la covid-19. De moment, s’ha dit que aquest relaxament es tolerarà, en virtut del que admeten les normes comptables IFRS9, però ara “cal saber si com a contrapartida es demanarà als bancs que no reparteixin dividends”.
Per al professor de finances d’Esade Robert Tornabell, hem de mirar el bosc, però també els arbres. “Si anem cas per cas, veiem que el BBVA rebaixa beneficis per culpa de la crisi del seu banc turc; Sabadell, pels problemes del sistema informàtic del TSB britànic i els greuges ocasionats pel Brexit; la filial argentina del Santander pateix perquè el país va de pet a la fallida, mentre que la del Brasil també es troba en un entorn de recessió, i la de Mèxic pateix perquè els EUA retiren inversions al país veí, i CaixaBank ha fet una regulació de plantilla de 1.200 empleats, cosa que pot amortitzar en un o dos exercicis.”
Tot i reconèixer que l’entorn de tipus exageradament baixos no ha estat propici en els darrers anys, Tornabell, al marge del que l’actual crisi ens pugui oferir, observa en el tarannà de la nova màxima responsable del BCE, Christine Lagarde, una certa flexibilitat: “Si abans el BCE els demanava un 0,40% pels dipòsits, ara es rebaixava al 0,20%, condicionat a concedir crèdit a les pimes. Això podria facilitar mantenir els marges en un nivell més adequat.”
La dificultat de continuar amb el negoci bancari genuí, el creditici, ha fet que els bancs hagin esdevingut veritables supermercats on es venen cotxes, mòbils, ordinadors, viatges, alarmes. Com considera Robert Tornabell, “s’ha seguit el model de banca assegurança francès i holandès, que d’alguna manera vol pal·liar la caiguda del negoci creditici”.
Al voltant de les fusions, i tot seguint les recomanacions tant del Banc d’Espanya com de l’anterior president del BCE Mario Draghi, i de l’actual, Christine Lagarde, el professor d’Esade pensa que “cal pensar en fusions transfrontereres, en bancs paneuropeus”. Si es vol ser algú en el panorama mundial, cal guanyar en grandària. Dels vint bancs de més capitalització del món, nou són dels EUA i onze de la UE. Doncs bé, els onze dels EUA valen 1,2 bilions d’euros, mentre que els europeus 415.000 milions, tres vegades menys. A la UE, i les convulsions que s’acosten ho fan més urgent, sembla que hi ha consciència que cal aplanar el camí vap a la creació de grans jugadors. Recentment, el Comitè de Supervisió del BCE, després de manifestar-se diverses vegades en contra de les fusions per assolir “campions nacionals”, ha donat a entendre que, per afavorir les operacions transnacionals, podria reconèixer qualsevol badwill (diferència que hi ha quan el preu pagat pel banc, per l’acció, és inferior al patrimoni, al seu valor en llibres) per augmentar el capital, el CET1, de l’entitat que compra. No els aniria pas malament, als bancs europeus, els quals, segons diversos informes, estaven necessitats de generar 125.000 milions més capital.
Valoracions.
També és dels que considera que pot suposar un gran trasbals per a la banca que les grans corporacions tecnològiques s’erigeixin en nous jugadors del crèdit. “Pot ser un veritable problema que Google, Amazon, Facebook o El Corte Inglés vulguin donar crèdits, ja que serien bancs sense oficines amb costos molt més baixos”. Afegeix que “si bé els grans bancs poden competir amb les fintech, no és clar que ho facin amb les grans tecnològiques”.
Per la seva banda, Elisabet Ruiz Dotras, professora de finances de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), sí que creu que “la innovació tecnològica de les fintech, que introdueixen la nova filosofia de les finances col·laboratives, són plataformes que van suplantant el rol del sistema bancari tradicional, tot oferint coses que són negoci i que el banc s’està perdent”. I es poden beneficiar del fet, fàcil de constatar, que “la societat, després de l’ensulsiada financera del 2008, ha perdut la confiança en els bancs, i si no se’n va és perquè no estan trobant, encara, les opcions alternatives”. Segons la seva visió, “la decadència dels bancs tradicionals es mostra quan es focalitzen a col·locar productes de poc rendiment, fons que donen molt poquet i que estan plens de comissions”: “Mai arriben a estar millor que la cartera que volen imitar.”
La professora de la UOC també preveu que, com ja està passant, “molts emprenedors aniran cada vegada més a les plataformes de crowdfunding a la cerca de recursos financers, i molts petits inversors hi vehicularan els seus diners, tot assumint que hi ha més risc, però també una informació més fiable”.
Una realitat.
A casa nostra, tot és incipient, però ja s’albira un canvi cultural. David Montanyà, fundador del banc digital bnc10, considera: “Ja és indubtable que arreu del món els bancs digitals fan la competència a la banca tradicional, i ens trobem que en països com el Regne Unit els bancs digitals ocupen quotes de mercat de dos dígits.” No és el cas del nostre mercat, en què la quota d’aquests nous ens financers és un migrat 0,08%. Però, com diu Montanyà, hom pot palesar com “diners que s’invertien en altres sectors, ara s’adrecen a bancs digitals”. Així, en aquest sector hom espera que en un termini de deu anys, aquests neobancs ja comptin amb un 25% del mercat.
Són entitats que es vanten d’aportar virtuts que els poden fer especialment atractius per al consumidor: “Donar-s’hi d’alta és molt ràpid, pots obrir un compte en pocs minuts, sense cost; l’ús de les noves tecnologies permet crear productes innovadors com els pagaments socials o fer transferències gratuïtes entre comptes, sense cobrar.” Aquests neobancs el que demanen és “una normativa més flexible en la creació de nous serveis digitals”: “Aquí se’ns frena, i per això molts hem d’anar a regular-nos fora de l’Estat espanyol, al Regne Unit o als estat bàltics.”
Quina regulació.
Més ben coneguts.
Cavallé creu que un ecosistema bancari divers és bo per a l’estabilitat financera: “Si hi conviuen diversos models bancaris, els clients poden tenir més factors per prendre decisions sobre qui ha de gestionar els seus estalvis.” I dins d’aquesta pluralitat d’ofertes bancàries “el model cooperatiu es pot fer valer pel seu impacte social, més enllà del compte de resultats”. Reivindica que les cooperatives de crèdit no han hagut de ser rescatades amb fons públics, i que en aquests moments, aquest subsector compta amb un 9% de quota de mercat i un 13% de les oficines.
A l’altre cantó del taulell, els estalviadors/inversors també tenen coses a dir, tant pel que fa al subjecte com a l’objecte.
Capacitats.
Malgrat la lliçó moral que va comportar la tragèdia de la crisi financera del 2008, per a Isabel Pons és clar que “els bancs han seguit fent de les seves, amb una clara manca de transparència sobre els productes financers que volen col·locar”. “Molts usuaris es queixen, per exemple, que de manera recurrent se’ls vulgui fer contractar una assegurança de vida.”
Observa que en els darrers anys, els bancs “s’han parapetat en el negoci assegurador i en una absoluta barra lliure pel que fa a les comissions, molt elevades en molts casos, cosa que ha generat un profund malestar entre els usuaris”.
L’usuari veu com passa el temps i hi ha “tot un seguit de qüestions que no s’acaben de resoldre, com ara les clàusules terra, en què el litigi arriba al jutjat en gairebé tots els casos, i on gairebé sempre el jutge resol a favor del client de l’entitat, que almenys ha aconseguit el seu propòsit d’allargar el procés perquè aquesta pèrdua no se li carregui en els comptes de l’exercici”.
En el dia a dia, les coses, a parer de la portaveu d’AICEC-ADICAE, tampoc no rutllen gaire bé: “El tracte personal ja no és el que era, ja que eren molts els que estaven acostumats a la seva persona de referència, que els feia sentir que estaven ben atesos, i ara es troba amb un comercial que no està per ell.” Segons han pogut constatar a AICEC-ADICAE, com més gran és l’entitat, més descuidat està aquest perfil de clients que, per qüestions demogràfiques, no mereix un paper secundari.
El neguit dels representants dels consumidors se centra en la gent gran: “No estan familiaritzats amb el web del banc, treballen fonamentalment amb efectiu. No se’ls pot deixar fora del sistema.” En aquest sentit, Isabel Pons considera que tant les entitats com l’administració no haurien d’estalviar esforços per formar les persones d’aquest perfil, “perquè tinguin capacitat de saber què poden i què han de reclamar com a usuaris amb tots el drets”.
El fenomen de les fintech no és tan disruptiu com caldria pensar, segons Isabel Pons, que veu com aquestes noves entitats financeres “estan captant clients de la banca tradicional”: “Això és un fet, però aleshores els bancs estan adquirint aquestes entitats per fer-les servir d’intermediaris, així que qui se’n volia anar dels bancs de tota la vida, veu com la mateixa fintech l’obliga a tornar-hi.”
LES XIFRES LES XIFRES
Un 2020 per collar més amb comissions
Per a les entitats, elevar les comissions sembla que ha passat al davant de la captació de nous clients. El 2020 ha estat un any per encarir comptes corrents o endurir condicions per alliberar-se dels preus de serveis habituals. El Banc Santander ha augmentat la despesa de manteniment del seu Compte Zero de 8 a 12 euros a clients no vinculats. BBVA cobrarà 100 euros de manteniment pels comptes si el client no fa un mínim de moviments amb la targeta. Hi ha altres exemples que confirmarien que la comissió és una gran via de negoci. L’any passat, les sis principals entitats de l’Estat van aconseguir 22.408 milions d’euros en comissions, amb creixements respecte al 2018 que van anar del 6,6% de Bankinter al 0,6% de CaixaBank.
Per a les entitats, elevar les comissions sembla que ha passat al davant de la captació de nous clients. El 2020 ha estat un any per encarir comptes corrents o endurir condicions per alliberar-se dels preus de serveis habituals. El Banc Santander ha augmentat la despesa de manteniment del seu Compte Zero de 8 a 12 euros a clients no vinculats. BBVA cobrarà 100 euros de manteniment pels comptes si el client no fa un mínim de moviments amb la targeta. Hi ha altres exemples que confirmarien que la comissió és una gran via de negoci. L’any passat, les sis principals entitats de l’Estat van aconseguir 22.408 milions d’euros en comissions, amb creixements respecte al 2018 que van anar del 6,6% de Bankinter al 0,6% de CaixaBank.