El dia a dia és molt estrany. Per un costat, al matí, quan vinc a l’ajuntament, veig els carrers deserts i ja la imatge et posa en una situació estranya. Per altre costat, sabem que estem en una pandèmia molt greu, focalitzada en l’àmbit sanitari. Per sort, al municipi no hi ha hagut cap focus, sinó que la incidència està en els percentatges que afecten la població global. Per tant, la teva feina com a alcalde és la de gestionar l’evolució de tot plegat. Hem anat seguint tot el que passava i els esdeveniments et van portant el que s’ha de fer. Tens la sensació que no acabes controlant res sinó que són els esdeveniments que et van controlant a tu.

Sí que és cert que tenim els terminis paralitzats, però has de continuar treballant en –diguem-ne– temes més ordinaris, i quan esgarrapes temps per fer-ho també la situació és molt estranya: en aquella simple trucada a una altra administració o on sigui no trobes l’interlocutor habitual o es troba també en una situació estranya. Les coses ordinàries es fan també complexes. I per altre costat, sí que fas de pal de paller. I ja que l’Estat espanyol utilitza aquesta terminologia bel·licista, diguem que els ajuntaments som la rereguarda i que ens toca gestionar les urgències: des de buscar mascaretes fins a donar suport a iniciatives solidàries, preocupar-nos per aquest perfil de risc, més vulnerable, que tenim confinat a casa i a vegades ens toca arribar-hi i hi contactem a través de trucades.

Anem trucant a una llista de veïns de més de setanta anys, intentant identificar els que tenen xarxa, família, que en faci un seguiment. Prèviament vam contactar amb els perfils més vulnerables detectats, a través de programes de Benestar Social i com a usuaris del dispensari. I ho hem anat estenent a més veïns. Per detectar les necessitats que poden tenir i cobrir-les i convèncer-los que no surtin i que usin el servei de voluntariat posat en marxa des de l’Ajuntament per portar-los la compra. Són perfils de gent major d’edat però independent i que s’ho ha resolt sempre tot. I no ens ho demanen i no ho reclamen.

La nostra societat està envellint i tard o d’hora havia de generar un problema social i els que els hem d’atendre no tenim ni els recursos ni els equipaments per fer-ho. Ara, amb la Covid-19, segurament aquest problema ens ha explotat abans del que ens pensàvem.

Sí, déu-n’hi-do! Amb l’equip de govern fem broma que no descartem una nevada a l’estiu. Tenim una crisi per trimestre. En tot cas, m’agradaria remarcar la solidaritat veïnal, totes les iniciatives que han sorgit al municipi arran de l’emergència de la Covid-19. També la feina que fa Protecció Civil. Majoritàriament, a Bescanó la gent compleix el confinament.

Em preocupen sobretot sectors com la restauració i tot el que penja d’aquí (cases de turisme rural, etc.). Hi ha tot un teixit econòmic al darrere que s’ha aturat, que percebem que s’ha aturat. Quan sortim de la crisi sanitària entrarem en una forta crisi econòmica i en algun moment totes dues coincidiran.