A mitjans de febrer, vaig iniciar un viatge de tres setmanes per Xile, l’Argentina i l’Uruguai, els tres països del Con Sud, immersos en crisis socials i canvis polítics.

Ara, també afronten els efectes de la irrupció del coronavirus, que agreujarà la crisi econòmica i social. Vaig agafar l’avió de tornada des de Buenos Aires el 7 de març, el dia en què l’Argentina anunciava la primera víctima llatinoamericana de la pandèmia. Pocs dies després, se suspenien les connexions amb Barcelona. L’Amèrica Llatina, la regió amb menys creixement del món, pot recaure en una altra recessió que aguditzarà els seus problemes estructurals.

Xile és un altre exemple d’una transició pactada d’una dictadura (1973-1990) a una democràcia que va deixar massa coses lligades i ben lligades. Uns lligams que han acabat perjudicant el país. Pinochet se’n va anar el 1990, va arribar la democràcia, però la Constitució del 1980, a penes retocada, va continuar vigent. I el sistema econòmic va continuar privilegiant els interessos de determinades elits. El model ultraliberal va dominar les polítiques econòmiques i es van privatitzar sectors clau com la salut, l’educació i el sistema de pensions.

Xile va créixer fins a convertir-se en la cinquena economia llatinoamericana, i els seus 19 milions d’habitants tenen una renda per capita de 14.000 milions de dòlars. És el primer exportador mundial de coure que va gestionar millor el volàtil cicle de preus de les matèries primeres. Xile va progressar, però a partir del 2011, van començar els moviments socials que exigien unes reformes estructurals que només es van impulsar després que explotés una revolta social incubada durant trenta anys.

Què va ocórrer? El PIB va créixer, però la riquesa es va concentrar en poques mans en detriment de la gran majoria, que veia com l’ascensor social s’avariava. L’1% de la població concentra el 27% de la riquesa. I l’oasi xilè va esclatar el 18 d’octubre del 2019. Sebastián Piñera es va comprometre a celebrar un referèndum per impulsar un període constituent per redactar una nova constitució. Aquest referèndum, previst per al 26 d’abril, s’ha postergat després de la irrupció de la covid-19.

L’Argentina s’enroca en la seva enèsima crisi econòmica. Després del fracàs del liberal Mauricio Macri, el peronisme va retornar amb Alberto Fernández i Cristina Kirchner, guanyadors de les eleccions presidencials del 27 d’octubre. La seva prioritat: renegociar un deute insostenible amb una economia en recessió que s’agreujarà amb el caos global del coronavirus. El pitjor escenari en un país que torna a vorejar la suspensió de pagaments. Una aturada exportadora a causa de la covid-19 frenarà els ingressos i afeblirà les ja minses reserves de divises. També el consum intern, el 70% del PIB. L’FMI i altres creditors s’hauran de mostrar flexibles i acceptar una quitança parcial del deute. Els inversors internacionals no acaben d’apostar per un país amb reincidents crisis financeres, els ciutadans del qual tampoc confien en la seva moneda. Els problemes venen de lluny. L’Argentina ha estat mal governada per unes elits polítiques i econòmiques que malbaraten les grans potencialitats del país. El peronisme va afavorir un model proteccionista que frena la competitivitat de molts sectors econòmics i socials, molt dependents de les subvencions oficials. L’economia segueix controlada per un aparell estatal que retroalimenta el clientelisme polític, social i sindical.

L’Uruguai és un petit país de 3,5 milions d’habitants entre dos gegants, el Brasil i l’Argentina, de 212 i 45 milions d’habitats. En les últimes dècades, ha gaudit d’una evolució política i socioeconòmica estable, tranquil·la i fins i tot progressista, amb menys desigualtats socials. La seva capital, Montevideo, és la seu de Mercosur. El país va girar cap a la dreta en la segona volta de les eleccions presidencials del 24 de novembre. Luis Lacalle Pou va triomfar ajustadament, amb el 48,71% dels vots, al davant de Daniel Martínez (47,51%), gràcies a Coalición Multicolor, que va sumar al Partit Nacional el centredreta Partit Colorado i l’extrema dreta Cabildo Popular. Les esquerres del Front Ampli van patir un desgast polític després de quinze anys de govern. El 2019, l’economia es va frenar en créixer només un 0,4%; la inflació va pujar al 8%; l’atur, al 9,5%, i les inversions van caure enmig de la crisi regional que afecta l’Argentina, el Brasil i Xile. Lacalle va prometre frenar la desacceleració econòmica i retallar el dèficit públic (4,7% del PIB). La dreta també va jugar dues cartes populistes: l’augment de la inseguretat ciutadana i de la immigració. El nou president, secundat per les elits econòmiques, pretén atreure més inversions estrangeres. I mantindrà una posició centrista i de continuïtat de les polítiques davant del potent moviment sindical.