González se’n malfiava

La paradoxa actual és que Sánchez evoca el valor unitari dels Pactes de la Moncloa quan el gran enemic inicial de l’entesa va ser el socialista Felipe González, que temia una pinça de la UCD i el PCE contra el PSOE. González, però, finalment va acabar sumant la seva firma a la resta el 25 d’octubre del 1977. Saltant a l’Espanya actual, la ministra Montero presenta el 1977 com a mirall: “L’important de la proposta del president, de gran acord de país, de gran concertació o de nous Pactes de la Moncloa, és que hi invitem totes les forces del país i, més enllà d’elles, organitzacions empresarials, sindicals, tot el talent del país.” Si l’afany del 1977 va ser econòmic, ara no seria Nadia Calviño qui emulés Fuentes Quintana, sinó que seria una obra coral en tots els ordres. “Quin país dissenyarem a mitjà termini en matèria de drets, de llibertats, de serveis públics, de valor del col·lectiu”, detalla Montero. L’ànim de Montero no és el de José Luis Ábalos (Transports), que n’expulsa “qui no vol la democràcia” i etziba als independentistes que el 1977 eren “nacionalistes”.

Abans

Aval d’Arrimadas i prou

A la dreta, l’única veu comprensiva amb Sánchez és la d’Inés Arrimadas. “Espero que el govern exposi un pla complet i coordinat i el consensuï amb l’oposició perquè tindrem debats importants entre llibertat i seguretat, entre quedar-nos a casa o començar a recuperar l’economia”, va confiar la líder de Ciutadans a RNE. Des del PNB, el portaveu al Congrés, Aitor Esteban, aireja el seu escepticisme. “De moment no sabem si és un globus sonda per parlar d’alguna cosa més de la pandèmia, si es vol reduir a temes econòmics o si es vol parlar d’una altra cosa...”, en recela Esteban. Fins i tot un baró socialista com el manxec Emiliano García Page hi veu una aroma centralitzadora, i exigeix a Sánchez que compti amb les “imprescindibles” comunitats autònomes.

Por a un front patriòtic

És clar que a Catalunya tot el que, des de la perspectiva actual, evoquen els Pactes de la Moncloa –considerats per molts el punt de partida d’un règim del 78 que avui empara la persecució judicial i política al procés sobiranista o, sense anar gaire lluny, el segrest actual de competències amb l’excusa de la crisi sanitària–, no ha fet precisament que la proposta de Sánchez hagi estat acollida amb simpatia. Ans al contrari. Entre el govern i els partits independentistes s’ha rebut amb recel o, directament, amb una oposició frontal el fet que això pugui obrir un nou gran front patriòtic espanyol que deixi de banda, o fins i tot combati, les inquietuds catalanes.

La consellera de la Presidència, Meritxell Budó, encara es mostrava condescendent dilluns en assegurar que s’estudiarà l’oferiment de Sánchez, que va conèixer, com tothom, a través dels mitjans, sempre que vulgui servir per rellançar l’economia “amb lleialtat, cooperació i de manera concertada” amb el govern. En canvi, ja va advertir que “no hi seran” si el que pretén és “recentralitzar més l’Estat”.

Crisi o espanyolisme?

En una línia similar, la portaveu de JxCat al Congrés, Laura Borràs, també ha expressat molts dubtes sobre la idea de reeditar uns pactes en què ja es va deixar passar l’oportunitat de trencar amb el règim franquista. “Si són per contribuir a sortir d’una crisi econòmica, ho escoltarem i proposarem les mesures que ens semblin més oportunes; si es tracta de repensar un projecte nacional en clau espanyola, amb JxCat que no hi comptin, perquè el nostre projecte és la independència”, ha etzibat.

ERC, que el 1977 no hi va participar perquè encara no estava ni legalitzada, no se sent tampoc cridada de cap manera, i aquest cop es mostra encara més dura que JxCat, ja que ni tan sols ofereix el benefici del dubte. “No ens hi trobaran, que no comptin amb ERC”, ha tancat la porta, contundent, la secretària general adjunta, Marta Vilalta. Els republicans recorden que aquells acords van servir per “apuntalar un règim fallit”, i ja avisen que ara pretenen fer el mateix. “La sortida a la situació actual segur que no passa per tornar als vestigis del passat –etziba Vilalta– sinó per mirar endavant, a la construcció d’un estat propi que doni resposta des de la proximitat a les necessitats ciutadanes.”

No és menys contundent la posició de la CUP, ja que fonts consultades reflexionen que els Pactes de la Moncloa els evoquen “un temps de pau sense memòria, d’una raó d’estat feta sobre la base de l’atropellament de pobles i drets”. Segons la CUP, per sobre dels mercats i els interessos econòmics, la sortida de la crisi s’ha de basar en el consens de més drets socials i la garantia dels drets dels pobles, ja que creuen que han estat “silenciats” en l’actual emergència. A més, denuncien que el govern espanyol “escolta la CEOE en lloc d’escoltar els inquilins o els treballadors”. “No creiem que puguin comptar ni amb la nostra formació ni amb els pobles de l’Estat”, alerta. I ni Bildu ni el BNG avalen tampoc un revival del 77.

Ni tan sols el líder del PSC, Miquel Iceta, augura gaire recorregut a la proposta de Sánchez. Dilluns, a Ràdio 4, admetia que serà “molt difícil” reeditar aquells acords donat l’actual clima polític, ja que l’“actitud” dels partits de l’oposició és “molt diferent” a aleshores, quan se sortia de quaranta anys de dictadura i posar-se d’acord era una necessitat. Fins i tot els seus encara socis al Parlament d’Units per Avançar es mostraven, en una nota difosa ahir, més entusiastes amb la proposta, que creuen que a banda de partits, bancs i agents socioeconòmics, també ha de concertar comunitats i administració local.