La crisi sanitària –i de retruc econòmica– d’àmbit global provocada per la Covid-19 continua escampant-se per tot el món quan ja fa uns quants mesos que es va originar i detectar a la Xina. El present el coneixem, l’estem vivint confinats a casa durant un període que s’allargarà potser fins als dos mesos, o poc hi faltarà.

Quines repercussions pot tenir en el funcionament de la societat? Hi haurà un abans i un després, en el sentit de si aprendrem la lliçó? Tot anirà millor, pitjor o continuarem igual? Són algunes de les preguntes que tothom es pot estar fent, però hem volgut demanar a sis especialistes en ciència-ficció –o, si més no, grans lectors del gènere– que, a més, són novel·listes i narradors, quin final hi posarien si aquesta situació inèdita fos una obra seva. N’hi ha per a tots els gustos i sensibilitats.

“Si fos un conte meu, la trama giraria al voltant de moments tristos i altres de transformació. I com acabaria tot? Hi hauria un gir de guió totalment inesperat. La pandèmia es resoldria de cop, de manera espontània, fruit d’alguna acció amb un punt pertorbador, inquietant, però màgic i esperançador. I els animals tindrien un protagonisme important.” Elisenda Solsona.

“Si fos una novel·la, hi posaria un final esperançador, perquè passi el que passi no hem de deixar de ser humans, però amb un punt fosc, perquè no ens relaxem.” Teresa Colom.

“M’encantaria posar-hi un final esperançador, i tant de bo m’equivoqui, però no crec que n’aprenguem gaire perquè per sort en sortirem més o menys forts i per desgràcia hi aplicarem –ho estem fent– les receptes de sempre. Òbviament, jo com a autor jugaria amb un final obert i metafòric, segons els qual alguns haurien entès el missatge i altres no. I quedaria pendent escriure la novel·la sobre quin dels dos discursos s’acabarà imposant. Si no és a curt termini, sinó a mitjà o llarg, m’encantaria pensar en les opcions d’un govern mundial democràtic que ens delliurés de tantes mans interessades des de l’ombra. Però aquesta opció potser seria qualificada d’infantil, com ha passat tantes vegades a la història universal amb idees revolucionàries que finalment s’han imposat.” Ricard Ruiz Garzón.

“M’agrada deixar el final obert, poc esperançador, sovint amb regust distòpic: els humans mai no aprenem dels errors i estem abocats a l’extinció. A la meva novel·la L’olor de la pluja, el lector ha d’imaginar si el científic acabarà o no desentranyant l’enigma perquè torni a ploure. Actualment, en aquest context especial que estem vivint, estic acabant de revisar una novel·la d’una colònia a la Lluna i justament esclata una pandèmia de grip que pot destruir el que queda de la humanitat! Dir com acaba seria fer un spoiler imperdonable, cosa que no penso fer.” Jordi de Manuel.