Dos debats se superposen en plena pandèmia. Com ho hem de fer per evitar una crisi de solvència i perquè l’economia pugui tornar a engegar amb força i recuperi la normalitat quan tot acabi i perquè les persones més perjudicades pel confinament i l’aturada de l’activitat disposin d’uns mínims recursos per subsistir. Ambdós plantejaments tenen punts en comú, tot i que responen a escoles de pensament molt diferents. Els economistes monetaristes de Milton Friedman van teoritzar sobre l’helicopter money com a forma de fer arribar diners indiscriminadament a tothom per augmentar el consum i tornar a engegar la roda de l’economia. No hi havia experiències concretes d’aquest mecanisme fins que Trump es va comprometre a enviar un xec de 1.000 dòlars (signat per ell, això sí) a tots els adults nord-americans. Malgrat que és una mesura relativament simple de materialitzar i que l’administració nord-americana és molt eficaç, per implementar-la necessita almenys tres o quatre setmanes.

La renda mínima universal, com a font de finançament per a tothom, tant si treballa com no, parteix del pensament de l’esquerra transformadora i s’ha plantejat de forma intermitent, sobretot arran dels estralls de la crisi financera del 2008. La progressiva robotització dels processos de producció també ha impulsat el debat davant una eventual però massiva desaparició de llocs de treball. Hi ha hagut algunes experiències puntuals o molt recents, des d’Alaska fins a Finlàndia passant per certes ciutats italianes o la mateixa ciutat de Barcelona. En quasi tots els casos, però, no es tractava d’una renda universal, sinó específicament destinada a les famílies amb menys recursos. A Barcelona, per exemple, es plantejava esbrinar fins a quin punt la recepció d’aquestes ajudes reforça o no la trampa de la pobresa. És a dir, fins a quin punt desincentiva la recerca de feina i consolida una població permanentment subsidiada. El fet que rebre la prestació no depengués d’obtenir ingressos del treball sembla que mitigaria la temptació de viure d’un subsidi permanent.

Des de Catalunya, on hi ha en vigor una renda mínima garantida per als més desfavorits, que la situació política i pressupostària només ha permès desplegar parcialment, el govern ha proposat que l’Estat estableixi, si més no de forma puntual, una renda de ciutadania per a treballadors i autònoms. S’entén que aquests col·lectius són els més perjudicats per l’aturada de l’activitat. De moment, l’Estat cobreix el 70% dels ingressos dels treballadors afectats per un ERTO i les empreses atorguen un permís retribuït i recuperable des de finals de març. Els autònoms són els més fràgils, per no parlar de tots els que es mouen en l’economia informal. Suspendre algun impost, com la quota a la Seguretat Social, és fàcil i pot ajudar, tot i que l’Estat té por de quedar-se sense líquid. Tot plegat dependrà de quant temps duri tot, però a partir de tres mesos de pandèmia serà imprescindible començar a repartir diners. D’on sortiran, quins efectes tindran en termes d’inflació i d’endeutament, a qui els donarem i com ho farem efectiu seran les qüestions a resoldre.