Només els optimistes de mena confien en un capgirament immediat dels efectes econòmics de la crisi sanitària. Les previsions econòmiques es modifiquen gairebé al ritme de propagació del virus, i avui ja assumim un impacte recessiu profund i esperem una recuperació gradual dels nivells d’ocupació i d’activitat que pot consumir alguns trimestres.

La clau de volta serà la durada d’un període de crisi i atonia econòmica que dependrà del canvi en les condicions dels mercats i de l’encert en les polítiques econòmiques dissenyades per sostenir com es pugui els nivells d’activitat i renda. Poca ajuda rebrem ara de l’exterior, veient el caràcter pandèmic de la crisi i l’estat dels nostres principals mercats d’exportació. De manera que som a les mans dels nostres gestors econòmics. I si bé no hi ha discussió envers la necessitat ineludible d’afrontar el desafiament amb expansió fiscal i més finançament disponible per al sistema productiu, encertar en la direcció del trajecte no és suficient per evitar perdre passatgers mentre duri.

Seria convenient aixecar un xic la mirada del comptador de contagis i treballar ja des del pic de la crisi perquè quan les bones notícies arribin siguem capaços de millorar ràpidament el sentiment dels mercats i la confiança empresarial. Fita indispensable perquè les expectatives de major estabilitat i menor incertesa es transformin en decisions d’inversió i contractació. Una bona manera de fer-ho és protegint els col·lectius més vulnerables de la societat i el teixit empresarial.

Les mesures d’emergència aprovades tracten de garantir la resistència empresarial essencialment per la via del crèdit preferent o avalat i la moratòria d’impostos. Benvingudes siguin, malgrat que sovint passem per alt que atorgar un tracte equitatiu és també atendre les necessitats diferents dels que són distints. La meitat del teixit empresarial té consideració d’autònom i una quarta part té contractat un o dos treballadors. Més sensibles a les ajudes directes i a les exempcions impositives que als incentius indirectes, afronten un repte colossal per a la seva supervivència, perquè quan els mercats es confinen esdevenen la baula més feble de la cadena productiva. Molts atorguen la flexibilitat necessària per atendre necessitats productives i proveir de serveis essencials la comunitat. Quan el virus escampi i els mercats es recuperin trucarem alleugerits a les seves portes. Acostumats a tenir una bona esquena, ara seria savi facilitar encara més la seva resiliència.