Molt fort, ja que el nostre és un sector precari i molt desprotegit. És, de fet, impossible conèixer els veritables efectes de la crisi, perquè hi ha un munt de músics treballant en negre, per exemple, que, tot sovint, quan demanen que se’ls faci un contracte, perden automàticament la feina. Patim una mancança de lleis i la no aplicació de moltes lleis que, de fet, ja estan vigents.

No ho sé. El que demanem ara no és res que no estiguem demanant des de fa anys, i que, en bona mesura, continuen considerant-se encara lamentacions de músics que no han aconseguit fer-se “rics i famosos”. Si els governs no es prenen els músics seriosament, és molt difícil que la societat ho faci.

Sí, i rebem molts missatges de la mena de: “Ei, gràcies per alegrar-nos la vida en aquests temps tan difícils!” D’acord, però és que molts de nosaltres estem literalment sense poder pagar el lloguer d’aquest mes! Se’ns han cancel·lat tots els concerts des del 13 de març i no sabem quan podrem tornar a fer-ne! Sents dir a gent que la cultura els ha salvat la vida però, en canvi, en la mateixa frase, diuen que dubten, quan tot això passi, que tinguin diners per anar a un concert o comprar-se un disc. Com si, ara sí, ves per on, la cultura fos prescindible.

Estem, en aquest sentit, intentant muntar una plataforma, però és molt difícil fer pagar quan hi ha tanta gent acostumada a tenir-ho gratis. Sabem que la majoria d’iniciatives es fan amb bona fe, però dubto que ens ajudin a llarg termini.

És el projecte d’un disc que vol recaptar diners per a grups de Barcelona que han perdut la feina i ho estan passant malament. Hi ha Los Mambo Jambo, Raynald Colom, Che Sudaka, Clarence Bekker... Vaig pensar que tocava fer alguna cosa més enllà de queixar-me, però, és clar, penses: “Jo, una artista independent, puc muntar en quatre dies una iniciativa així... i el govern és incapaç de fer res?”