És difícil establir una data exacta, però se sol considerar la primera quarantena la que va organitzar-se el 1377 al port de Ragusa (ara Dubrovnik) per afrontar una epidèmia de pesta negra. La primera infraestructura per aïllar malalts durant les quarantenes va construir-se el 1423 a la República de Venècia a l’illa de Santa Maria de Natzaret. A partir d’aleshores, van emergir a la costa Mediterrània aquests edificis que eren coneguts com a llatzerets, on es tancava els nouvinguts sospitosos d’estar malalts abans que poguessin entrar a les ciutats. Però des de principis del segle XIX van començar a suavitzar-se aquests dispositius.

Durant la segona meitat del segle XIX, va produir-se un intens debat entre els partidaris de les tesis contagionistes, majoritaris al sud d’Europa, que entenien que les malalties es transmetien entre persones i defensaven que es mantinguessin les quarantenes, i els anticontagionistes, molt presents al nord del Vell Continent i sobretot a Anglaterra, que consideraven que les epidèmies no es contagiaven entre persones, sinó a través de l’aire i per això creien que era més important netejar les ciutats en lloc d’aplicar el confinament. A finals d’aquell segle, va aparèixer la bacteriologia, que, curiosament, va donar la raó als contagionistes, però en permetre que es desenvolupessin les vacunes va afavorir que es reduïssin les quarantenes.

La grip espanyola és l’única epidèmia que en el passat va tenir un impacte tan global com ara té el coronavirus. Excepte algunes zones molt precises, no es van fer confinaments a causa de la crisi política i econòmica que travessava Europa. La malaltia va sorgir, probablement, dels camps de batalla de la Primera Guerra Mundial. Els metges d’aleshores van considerar que la quarantena no serviria de res, ja que tampoc disposaven dels mitjans per aplicar-la.

El confinament sempre és un senyal d’impotència de les autoritats i dels responsables sanitaris. Comporta assumir que s’enfronten a una malaltia que no saben com guarir. Si en el segle XX les quarantenes van ser menys freqüents, va ser perquè s’havien trobat antibiòtics i vacunes. També crec que les dificultats que han tingut els governs europeus a l’hora de reaccionar davant del coronavirus estan relacionades amb la memòria de risc. A la Xina, es van prendre seriosament la malaltia des d’un inici perquè ja s’havien enfrontat a epidèmies similars en les últimes dècades. En canvi, Europa no vivia una situació d’aquest tipus des de feia un segle. No hi havia memòria de risc i la població no estava preparada.

Les epidèmies van comportar que s’adoptessin mesures dràstiques per millorar els sistemes de salut. També en el segle XIX van afavorir una militarització de la societat, ja que l’exèrcit s’encarregava de gestionar aquestes crisis i aplicar els cordons sanitaris. En lloc de provocar canvis radicals, les grans epidèmies van suposar un moment de cristal·lització, van confirmar tendències que ja es produïen abans.