La crisi sanitària generada pel coronavirus ens aboca a un canvi de paradigma de dimensions incertes que ens ubicarà de ple en les coordenades del segle XXI. Quan derrotem el virus i s’aixequi el confinament, ens trobarem amb un món diferent. Un món que, indefugiblement, ja ha mutat durant les darreres setmanes. Per això, hem de ser conscients que ens canviarà la vida, malgrat que encara desconeixem en quina magnitud. Les llibertats individuals, la privacitat i la lliure circulació estan en risc? El teletreball s’instaurarà de forma definitiva i generalitzada? Predominaran els canals telemàtics en l’educació dels nostres fills? Les relacions socials, els hàbits de compra o el consum cultural seran eminentment on line? Hi haurà sectors empresarials que desapareixeran o es transformaran per adaptar-se a la nova realitat? Faran fallida els estat nació tal com els hem concebut fins ara? Com perviurà la Unió Europea?

Totes aquestes qüestions les haurem de resoldre una vegada superem la inesperada emergència sanitària actual. Les institucions tenim el deure d’esmerçar urgentment tots els esforços i destinar tots els recursos per reparar de manera immediata els danys col·laterals de la pandèmia, salvaguardar el benestar de la ciutadania i treballar per a la recuperació de l’economia. Però també tenim l’obligació d’alçar la mirada, de prendre perspectiva i de dissenyar les respostes a uns desafiaments i crisis existents que la pandèmia del coronavirus ha accelerat i evidenciat en matèria social, econòmica, climàtica, migratòria, de drets civils i de llibertats individuals i col·lectives.

En aquest sentit, les administracions hem de situar-nos al capdavant i assumir el lideratge d’aquest repte titànic, que només reeixirà si la ciutadania i la societat civil se situen al seu costat. És una gesta gegantina que requereix coresponsabilitat i solidaritat compartida perquè el futur és ara i ens prefigurarà el demà. Ens implica i ens concerneix a tots. Per això, cal teixir un front comú amb un únic propòsit: construir el país de l’endemà. És a dir, connectar Catalunya a l’avantguarda del segle XXI. Hem de treure profit de les oportunitats que ens albira aquest canvi de paradigma per millorar la vida de la gent i de les futures generacions, però tanmateix hem de ser capaços de minimitzar les amenaces existents en aquesta nova era. Catalunya ha de continuar sent un país de radicalitat democràtica, de progrés social, econòmic i cultural, i alhora continuar sent un motor dinàmic de la revolució científica, tecnològica i digital.

Ara bé, resulta imprescindible disposar de les eines d’un estat per legislar i executar les polítiques públiques en tots aquests àmbits. Abans d’aquesta crisi, ja teníem la convicció que volíem ser un estat i, evidentment, ara ens hi refermem. Durant la pandèmia, hem actuat i actuem com a tal, malgrat que el govern espanyol ens hagi recentralitzat competències. De fet, l’emergència sanitària ha constatat que els estats de dimensions similars a Catalunya o els països descentralitzats de debò han gestionat millor la situació. Per això, també ens cal continuar avançant en el reconeixement del dret a l’autodeterminació i aconseguir la independència. Aquesta és la Catalunya del segle XXI que volem per tenir un país millor al servei de la gent.