Normalment s’analitzen els Pactes de La Moncloa en el seu vessant socioeconòmic. Donaré unes pinzellades del context i dels aspectes menys citats. A l’Estat espanyol d’abans de 1978 les dones havien de demanar permís per a tot. Cal recordar que fins a molt entrats els anys setanta les dones es consideraven un ésser similar a un discapacitat mental o un nen. No podien treballar sense el consentiment per escrit del marit, ni obrir un compte corrent, havien d’arribar verges al matrimoni i estaven prohibits els anticonceptius i, és clar: no hi havia violència masclista, sinó “crims passionals”.

Els Pactes de La Moncloa es van signar el dia 25 d’octubre de 1977 entre el govern d’Adolfo Suárez i els partits de l’oposició, especialment el PCE-PSUC i CCOO. La UGT no els va signar. El PSOE els va signar però no ho va veure mai gaire clar. Els pactes tractaven de reduir una inflació brutal d’un 30%, es va limitar el creixement dels salaris a un 22% i es va iniciar el procés de flexibilització de l’acomiadament, a canvi de reconèixer el dret d’associació política i sindical, dret de reunió i llibertat d’expressió. Es va crear el delicte de tortura, fins a aquell moment era una pràctica habitual. I es van emprendre una sèrie de mesures a favor de les dones, com foren la despenalització de l’adulteri i l’amancebamiento; cal tenir present que eren lleis que només s’aplicaven contra les dones per a aconseguir la subjecció al marit. Però també mesures com ara la “Regulación de la expedición de anticonceptivos, límites de publicidad y consiguiente despenalización” o “Modificación de las edades de la mujer tomadas en consideración para la tipificación del rapto y del estupro”. Cal recordar que la Constitució no s’aprova fins als últims dies de 1978; per tant, regia encara tota la legislació franquista. Vist amb els ulls actuals, un tipus de debat polític al·lucinant. L’important és que la part social dels pactes, la que beneficiava les classes treballadores, no es va complir. No es va posar en marxa la comissió de seguiment dels pactes, Felipe González no ho va voler i es va equivocar. Aquest incompliment significa l’entrada a Espanya del neoliberalisme i la traïció als treballadors, que són els que van lluitar contra la dictadura. Es va establir com a criteri uns índexs molt alts d’inflació, un nivell d’atur molt alt i uns grans beneficis de la banca que han durat fins ara.

En el rerefons dels pactes de 1977 hi ha la idea que el portentós Partit Comunista Italià (PCI) va començar a formular com a Compromís Històric una proposta que ideològicament era una ximpleria i estratègicament, un suïcidi. Era una reflexió, feta des d’Europa, sobre el cop d’estat del criminal Augusto Pinochet contra Salvador Allende. S’afirmava que l’error del govern d’Allende era no governar amb majories del 70%. L’error va ser l’actuació de l’administració nord-americana finançant i atiant el cop criminal. La democràcia es fonamenta en moltes convencions, com ara que cada ciutadà té un vot i que governa qui aconsegueix més vots. Així, el PCI va anar creant partits i coalicions fins a aconseguir una proposta política encapçalada pel democratacristià Romano Prodi. És com si aquí En Comú Podem presentés de cap de llista Josep Antoni Duran Lleida. De fet, en el seu moment el PSUC va presentar Josep Benet, que havia estat militant d’UDC. I, es clar, a Itàlia l’esquerra ha estat un desastre des de la mort d’Enrico Berlinguer: el PCI va desaparèixer el 1991. A Catalunya veníem d’una dictadura i l’esquerra tenia com a referència el PCI tot està dit. El PSUC va desaparèixer, de fet, l’any 1987.

No sé si cal reeditar uns pactes ara. No sabem el marge que donarà la desapareguda UE, però cal estar alerta aquest cop amb la pèrdua de drets civils i amb el repartiment de la riquesa, que s’ha de fer exactament al revés que amb la crisi del 2007. De fet, el que cal és copiar el tracte a Alemanya després de la II Guerra Mundial. Després de provocar una guerra que va deixar 60 milions de morts i Europa en runes, van renegociar el deute d’Alemanya, van condonar-ne la meitat –inclosa Grècia–, el van convertir al llarg termini i sense interès i el va acabar pagant l’any 2010!

O sigui que podríem reduir a la meitat el deute dels països del sud i plantejar el retorn a llarg termini sense interessos fins a l’any 2075. El mateix. Després podríem fer un Pla Marshall com el de l’any 1948, en què van repartir el que avui serien 891.000 milions de dòlars, que signifiquen molt més que les migrades xifres de què parla la UE actual. Si la UE no fa alguna cosa similar, millor la desmuntem, només està servint perquè les multinacionals no paguin impostos i per fer legislacions europees neoliberals contra la gent, com per exemple la directiva Bolkestein. Una vergonya. Al setembre ens juguem els pròxims vint anys.