”Combino la responsabilitat com a diputada i com a mare de dues mainades. He viscut alguna aparició estel·lar dels fills enmig d’una reunió de treball i val a dir que ara tot s’entén. Intento vetllar per la seva estabilitat emocional. La mainada no és ximple i molts cops les pors i els nervis no afloren, cal buscar en el rerefons. Per això em bolco en fer-los riure. També preocupada per la família i per la meva àvia, de 93 anys, i que fa uns mesos viu a la residència Els Cirerers. Se’m fa molt difícil no veure-la perquè sempre hi he tingut una relació estreta.”

Estic vivint el confinament fora de la Mina. Uns amics em van venir a buscar i em van treure del meu pis perquè no em trobava bé i estava sol. Ara estic molt millor, acompanyat i cuidat. Llegeixo, surto al balcó a prendre el sol i segueixo amb preocupació la situació de la Mina. Hi tinc connexió directa i sé el que està passant. El barri s’escapa de la vigilància policial. Em consta que hi ha molta gent que dorm als terrats o al costat de la via del tren. Espero que passi tot això per poder recollir la Creu de Sant Jordi.

“Aïllat, entre les paoroses xifres i el silenci que ens envolta, treballo en les exposicions de l’any que ve per a la Fundació Vila Casas i la galeria Marc Domènech, i escric, intentant acabar un vell projecte. Penso sovint en els profunds canvis que aquesta tragèdia provocarà, en com serem i viurem el dia després d’aquest aïllament en el més essencial. Aquell vers de Bob Dylan que una forta pluja estava a punt de caure, al final ha estat, desgraciadament, profètic. Plou silenci en el món que fins ara coneixíem.”

Estic molt confinat des que van tancar les escoles. Des de llavors he sortit tres o quatre cops a tirar la brossa i una a comprar. Intento seguir una rutina: em llevo, faig estiraments per activar-me, esmorzo i després tinc la reunió virtual amb l’equip. Llegeixo molt i aprofito per fer un curs en línia de computer science. Els principals herois de tot això són els meus fills, de 9 i 12 anys. Estan molt contents de tenir el pare a casa i se m’enganxen molt. Això em fa pensar que alguna cosa no he fet del tot bé fins ara.

“Professionalment, el confinament ens ha afectat dràsticament. Només hem mantingut una activitat virtual, activant al màxim les xarxes. Personalment, ha estat un temps de reflexió. Un temps de profunda admiració envers el col·lectiu sanitari. Un temps per valorar què és important i què no. Els governants no poden oblidar que la sanitat és primordial. Els sanitaris han de ser recompensats i els hospitals han de rebre les dotacions necessàries. Tant de bo siguem capaços de construir una societat diferent.”