M’agraden les empreses que han usat la seva intel·ligència i els seus materials per a fabricar elements útils per a l’assistència i intents desesperats de guariment als infectats pel SARS-CoV-2. M’agrada aquesta societat dinàmica que no s’instal·la en el plany i la queixa i utilitza impressores en 3D, màquines de cosir, centres de disseny automobilístic, indústria veterinària i potència metal·lúrgica dedicada a fer estris per a la indústria càrnia o automobilística i en pocs dies ha ideat i canviat la seva producció per abocar-ho tot als requeriments dels centres assistencials.

M’agraden els que enmig d’una pandèmia no malgasten energies, ans al contrari, les treuen d’on poden per a ser útils en l’únic objectiu possible, combatre l’agent patogen abans que faci desaparèixer més persones de les que podem suportar i destrueixi l’essència del nostre model d’organització social que alimenta i alhora complau l’esperit gregari dels humans.

Europa és el continent de les ciutats on l’espai públic és l’espai de trobada i de configuració de cultures empeltades; és el lloc on ens trobem i barregem. Potser no ens saludem gaire, però la monumentalitat d’alguna de les nostres places i el brogit de les nostres festes plenes de música fan possible aquestes cruïlles dels vinguts d’arreu que ens han caracteritzat des que vam canviar els castells pels burgs.

No obstant això, no ha estat un líder europeu el que ha dit que la malaltia Covid-19 ataca l’essència de la manera que hem triat de viure, agrupats, inquiets, recorrent cada dia les artèries del que n’hem dit ciutats cosmopolites. Ha estat un nord-americà, concretament el governador de l’estat de Nova York. La ciutat emblema de la modernitat i del cosmopolitisme ens ha mostrat el retorn al passat quan ens ha mostrat la fosa comuna de la tètrica Hart Island.

Les guerres i les pandèmies s’han repetit durant la història de la humanitat. Sempre ens agafen desprevinguts i sempre arribem a la conclusió que es veia a venir. La geopolítica, el ferotge combat comercial per l’obtenció i extracció desmesurada de recursos naturals i de béns de consum diari produïts en condicions infrahumanes. Les alertes desateses de l’OMS sobre els bacteris multiresistents, la inadequada alimentació infantil (els rics perquè mengen aliments processats, els pobres perquè no tenen menjar) i els habitants d’aquestes ciutats mirant grans aparadors com si cap d’aquests avisos anés dirigit a ells.

Però no és en la descripció dels riscos on vull quedar-me, necessito trobar elements positius ara que l’activitat professional n’aporta de tan negatius. Els estats del món on ja fa temps que intenten que la investigació científica i la producció industrial no siguin dos mons aïllats.

Els estats on la ciència i el progrés van units estan aconseguint (per ara) la millor resposta als efectes de la pandèmia, la taxa més baixa de mortalitat: Alemanya i Corea del Sud han posat tot el coneixement i la producció a combatre l’extensió d’un virus que fa quatre mesos gairebé ningú coneixia.

No volem canviar l’essència de la manara de viure agrupats en ciutats. No volem dedicar el nostre sistema sanitari a atendre només una infecció ara que havíem aconseguit una esperança de vida perllongada i envellir mantenint la qualitat de vida per gaudir d’aquesta vida. No ens queden gaires energies, als treballadors que fem possible el funcionament de la sanitat, i no tots porten bata blanca. Necessitem organització i eficiència. La metamorfosi que han fet els nostres centres, també l’ha fet una part de la societat.

Per això, les poques estones que observo el món fora de l’hospital no vull escoltar retrets arran del fang, només vull felicitar aquells que han aconseguit el que sempre s’havia repetit i no es feia mai; vincular la innovació, la investigació i la producció. Ho han fet espontàniament, dedicant-hi nits i dies, sense esperar l’administració pública, i moltes d’aquestes accions han estat reeixides. A ells vull dirigir la mirada cansada.