Opinió

opinió

Damià Calvet i Valera

El fracàs de la centralització

Ho va dir fa uns dies el president Quim Torra: “Els estats petits tenen avantatge.” Ja ho volíem abans, però la crisi de la covid-19 ha tornat a carregar de raons la reivindicació d’un estat propi per a Catalunya.

En les darreres setmanes, malgrat la voluntat de la Generalitat de coordinar-nos amb l’Estat espanyol i prendre les millors decisions per a la ciutadania i les empreses, les diferències de criteri han estat notòries. Un dels motius pels quals històricament el nostre país ha aspirat a autogestionar-se és per la constatació que la mida i el tarannà de l’Estat espanyol li impedia gestionar els problemes quotidians amb els quals topem. Una evidència que, enmig de la pandèmia, encara s’ha fet més sagnant. Arreu del món, la globalització de finals del segle XX ha agreujat aquesta incapacitat: els estats nació centralitzats són massa petits pels problemes grans, els del planeta, i massa grans pels problemes petits, els de la gent. I què s’ha de fer, davant d’això?

Precisament el contrari del que s’ha fet des de l’Estat espanyol amb el coronavirus, que ha centralitzat la presa de decisions en comptes de permetre que els que estem més a prop de la gent fóssim els qui ens n’ocupéssim. Mentre vèiem com certs estats portaven competències cap a nivells de govern més propers als ciutadans per poder fer front als problemes als quals donar resposta, Espanya va optar per fer-ho a la inversa, posant de manifest, una vegada més, la malfiança de l’Estat espanyol cap a l’estat autonòmic. El govern de Pedro Sánchez ha volgut assumir el control únic en la gestió de la crisi sanitària, a diferència del que han fet els estats federals, estats políticament i realment descentralitzats.

Les decisions preses pel govern espanyol, d’arrabassar les competències en salut dels executius autonòmics, han estat un fracàs i han comportat uns fets ja irreversibles. S’ha perdut un temps imprescindible en la compra de material sanitari per fer front a la pandèmia de la covid-19. La centralització política ha estat un problema afegit en la solució ràpida i eficaç de l’emergència sanitària. Davant dels resultats d’aquesta gestió centralitzada de l’alarma, és urgent que finalitzi el 155 sanitari i que la Generalitat recuperi les plenes competències que ens permetin donar respostes sanitàries, econòmiques i socials efectives.

A Catalunya i amb el grau d’autogovern assolit en quaranta anys, podem afirmar que els governs propers a la ciutadania som els que coneixem millor les seves necessitats i, per tant, els més eficients. Podem ser més ràpids a l’hora de reaccionar i, per tant, més eficaços. I, sens dubte, la proximitat també facilita la participació ciutadana i la rendició de comptes. En definitiva, fa anys que sabem que el principi de subsidiarietat és un pas important en l’augment de l’eficiència i l’eficàcia dels governs: tot allò que pugui fer una escala de govern més propera als ciutadans, que no ho faci una de més allunyada, amb un reconeixement explícit al món del municipalisme.

Alhora, estic convençut que és des de l’escala de Catalunya que es podrà construir una millor Europa. Si ens fixem en la integració que ha suposat la construcció europea, des del punt de vista econòmic i comercial ha tingut èxits, però de nou els recels dels estats nació clàssics li han restat capacitat per afrontar amb decisió reptes globals, com els d’aquesta pandèmia o els del canvi climàtic, que haurem de tenir molt en compte en la recuperació econòmica: necessitarem una agenda verda que ens faci més resilients.

I una darrera prevenció: l’Estat espanyol vol aprofitar la crisi per proposar un pacte que intentarà fer taula rasa dels seus fracassos democràtics, el que han denominat “nous pactes de La Moncloa”. Així, no: que ningú no intenti convertir el debat i els acords socioeconòmics que necessitarem per superar la pandèmia en una Loapa sanitària. Estem centrats en la gestió de l’emergència i en la recuperació, i seurem a parlar de mesures socials i econòmiques, de repartiment de deute o d’obtenció de fons europeus per a fer inversions sostenibles, però no facilitarem que s’obrin agendes ocultes de recentralització.

El diàleg i la negociació sobre el model polític es basa a afrontar un debat seriós sobre la fi de la repressió, la desfranquització de les institucions, la continuïtat de la monarquia i sobre l’inalienable dret a l’autodeterminació de Catalunya, no en harmonitzacions autonòmiques. Havent-hi una altra manera de fer les coses, la pulsió espanyola sempre tira cap a la centralització i l’autoritarisme. És aquesta incapacitat de reformar-se la que precisament avala la necessitat d’independència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.