Els negres del taüt estan a l’aguait

Quan d’aquí a uns anys reme­mo­rem aquests dies tan estranys ens revindrà l’angoixa que avui ens empre­sona o la tris­tesa pels fami­li­ars i amics que la pandèmia s’haurà endut, però espero que en un racó de la memòria també guar­dem sen­sa­ci­ons menys des­a­gra­da­bles. Si una cosa bona tenen les xar­xes soci­als és que hi tro­bes de tot, inclosa la demos­tració que som capaços de fotre’ns de la tragèdia col·lec­tiva. Jo desit­ja­ria recor­dar els mems dels gha­ne­sos ballant en el seu xou de l’enter­ra­ment (con­ver­tits en la per­so­ni­fi­cació de la Mort), espe­ci­al­ment un que no serà tan graciós però esdevé una bona metàfora: aquell del pre­si­dent del govern espa­nyol con­duint un auto­car, obser­vat des de fora pels negres del taüt.