Hem vist que hi ha àrees més afectades que d’altres, i nosaltres cada dia tenim una imatge de com està la distribució de malalts crítics al territori i també del material disponible. Així, a mesura que arriba el material sabem com situar-lo al lloc on hi ha més necessitat. Vam centrar-nos en el treball estratègic per preparar el pitjor escenari, fins i tot amb una mega-UCI a fora d’un hospital, però no ha calgut.

Afortunadament, sí. Hem aprofitat tota la reserva de màquines que teníem, de manera que tots els pacients han tingut aparells adequats, si bé als llocs on les UCI han crescut més no tots han tingut els més òptims, perquè s’ha hagut de recórrer a d’altres no tan complets. Són aparells per a transport de pacients o integrats en una torre d’anestèsia que estan pensats per funcionar una estona i no de manera continuada. Afortunadament, cap pacient ha necessitat cap dels prototips creats d’urgència per combatre la pandèmia. Hauria estat catastròfic per als pacients amb més complicacions.

Sí. En els dies de màxima pressió ingressàvem més de vint pacients diaris a l’UCI. Si el confinament hagués arribat dos dies més tard, la corba hauria pujat i ens hauríem trobat sense màquines per a ells, ens hauríem col·lapsat.

Amb gairebé 180 ingressats a l’UCI de l’hospital, el consum d’EPI, fàrmacs i tubs i filtres dels respiradors era brutal. Cada dia arribava material, però gastàvem quatre cops el que és normal. Algun dia anava al magatzem a veure què havia arribat i patia per si amb allò en tindríem per passar el dia.

No, però el que sí que hauria volgut és que la declaració d’estat d’alarma i la centralització de competències de l’Estat servís per facilitar que l’equipament i els professionals s’haguessin pogut moure dels territoris amb menys pressió als que n’hi havia més. O, com a segona opció, que s’hi desplacessin els malalts en sentit invers. Recuperar unes competències transferides té sentit si és amb aquesta voluntat.

La primera lliçó per aprendre és que el confinament ha de començar abans. A Espanya ja hi havia 250 pacients a les UCI quan es va iniciar el confinament, i nosaltres ja teníem transmissió comunitària. Probablement, per a un altre país això serà un exemple d’un confinament massa tardà. La segona és que tant l’Estat com la Unió Europea haurien de tenir més flexibilitat de transferir equipament i professionals o malalts.

En alguns casos la ventilació mecànica que necessiten els pacients no és senzilla. Perquè s’oxigenin bé, cal canviar-los de posició panxa amunt i panxa avall periòdicament. Durant la fase crítica s’ha de fer el canvi moltes vegades, i cada moviment requereix cinc professionals. És una càrrega de feina enorme, com també les broncoscòpies que cal fer per l’abundància i l’espessor de les secrecions. A banda, ens hem trobat una dotzena de casos que necessiten que els traiem la sang i l’oxigenem per tornar-la al cos, com vam fer per fer reviure aquella noia morta per hipotèrmia al Pirineu. Encara no hem arribat al pic d’aquests pacients que requereixen ECMO. I ara estem obrint espais per rehabilitar els pacients per la debilitat muscular que presenten quan surten de l’UCI. Independentment de l’edat, en despertar no poden tossir ni moure’s. Potser àrees que hem previst per a intensius hauran de ser per a rehabilitació més endavant.

Primer vam tenir una corba amb els malalts de planta, ara els malalts que són a l’UCI estan fent la segona, que encara no està resolta, i ens queden dues o tres setmanes per tornar a una situació més portable. Però tenim la idea que durant mesos no ens traurem la malaltia de sobre. Continuarà activa i el nombre d’ingressos a la UCI no arribarà a zero. Així que haurem de conviure amb àrees específiques de Covid-19 a cada hospital i tenir UCI desdoblades, amb molts llits per a aquesta infecció i molts altres per a la resta de patologies, que cada cop seran més freqüents, i per reprendre l’activitat dels hospitals que ara està aturada.

Això ha estat el repte professional més gran de la meva vida i espero que no n’hagi de viure cap altre d’igual. Igual que l’avi m’explicava històries de la guerra, jo explicaré aquesta. És una pandèmia i no una guerra, però les maneres de treballar s’assemblen molt, i també marcarà tota aquesta generació de professionals de la medicina.