Sí, jo diria que som els quatre serveis sotmesos a més tensió durant aquesta crisi. Potser inicialment van ser urgències i medicina interna i poc després l’UCI, i ara som nosaltres, perquè no ha arribat per a tothom al mateix temps. Estem ara en una meseta a dalt de tot, perquè rebem els pacients dels altres serveis, potser no tant com al principi o fa 15 dies, però encara.

La totalitat no la sabem, però hem tingut una mitjana d’uns 40 pacients diaris. La majoria d’ells amb teràpia respiratòria no invasiva. El servei ha tingut sort de tenir gent formada en aquest sentit perquè ha necessitat una transformació camaleònica perquè jo diria que pràcticament tots els professionals han passat a fer dues activitats. L’una és una teràpia respiratòria no invasiva, que permet enviar aire sense la necessitat d’intubar, i l’altra, les broncoscòpies. Amb la primera aconseguim potser dues coses, l’una, que uns pacients no siguin intubats i, també, que uns malalts que no eren susceptibles de l’UCI potser també evitin la mort. Aquestes teràpies també serveixen perquè pacients que estan a l’UCI puguin sortir d’una manera precoç i segura i això és important perquè donava espai per incorporar altres pacients. Jo diria que ha estat vital que els nostres professionals tinguessin aquesta especialitat perquè sé que en altres hospitals, inclús de referència, ho han passat pitjor perquè a vegades hi ha una mancança d’expertesa o de possibilitats d’aplicar aquestes teràpies. També hem hagut de fer d’una manera més freqüent del normal les broncoscòpies en aquests pacients Covid intubats perquè algunes vegades se’ls feien uns mocs que deixen part del pulmó col·lapsat i inutilitzat i llavors havíem d’extreure’ls perquè el pulmó pogués tornar a funcionar.

Bé, diguem que va haver-hi un moment en el pic de la pandèmia que temíem que el material per poder atendre els nostres malalts fos deficitari. Per sort vam poder adaptar-nos fins al final i donar un bon servei a la ciutadania, però si hagués arribat a durar una setmana més, ho hauríem passat malament. També he de dir que això va requerir una sèrie de virtuts no solament del servei de pneumologia sinó de tot l’hospital. Una és la capacitat de flexibilització, d’adaptar-nos al canvi: des de la gestió de recursos, de gerència i direcció, la gestió d’ubicacions i habilitacions de nous espais, el servei de manteniment que ha hagut de refer espais i col·locar respiradors, ventiladors i habilitar canonades on no n’hi havia, el servei d’electromedicina amb el muntatge d’equips i aparells intentant habilitar els que ens arribaven perquè fossin útils, la manera de treballar dels sanitaris, i hi incloc tothom, perquè han hagut de canviar nous protocols, nous espais, nous companys, nova manera de relacionar-se amb els pacients i les famílies, etc. Una altra virtut és la capacitat de coordinació molt efectiva entre diferents estaments i serveis, i vull agrair especialment a urgències, cardiologia, neurologia i reumatologia que ens han deixat professionals, i ajudant-nos els uns als altres hem pogut donar atenció a tots els pacients. També hem augmentat la capacitat de treball; la veritat és que no hi ha horari. I tot això amb un compromís social que m’ha emocionat. Per exemple, els pneumòlegs, durant els dies de festa de Setmana Santa, en veure la quantitat de feina per als que s’haurien quedat, van decidir tots fer jornada laboral normal i sense demanar res a canvi. Hi ha coses que m’han sorprès, la solidaritat i la cura entre companys, entre metges, infermeria, auxiliars... Hem format entre tots un equip que gràcies a això ha tirat endavant.

Sempre tindrem, crec, un background de pacients Covid perquè, d’una banda, hi ha una proporció de la societat que encara no ha estat infectada i per tant no està immunitzada i la tornada a l’activitat econòmica i social, o pseudonormal, o com vulguem, portarà un degoteig de pacients Covid i esperem que els pics no siguin com el que hem suportat perquè seria difícil de passar. D’una altra banda, hem hagut d’ajornar tota l’activitat que teníem, que ha quedat aturada, i també una cosa que a vegades no es pensa és que alguns pacients Covid que han passat un problema greu tindran seqüeles i s’hauran de visitar, avaluar i veure com van.

Això no ho sap ningú, però crec que sí. Si pensem d’una manera lògica és que és una malaltia infecciosa que no ha infectat la gran majoria de la població que seria susceptible al virus i per això dic que estaré preparat per tenir un degoteig de pacients i petits, mitjans o grans pics.

Nosaltres, jo almenys, ja feia temps que comentàvem que això vindria i també que això no ha acabat. Poden venir mutacions d’aquest virus, el virus de la grip també és un coronavirus. No sabem si mutarà, però si ho fa passarà com la grip, que ens fa a tots de nou susceptibles. Després també vèiem en els últims anys que en altres llocs del món hi havia epidèmies per virus, com ara el SARS asiàtic, l’Ebola... que en general eren poc contagiosos, no s’estenien, però eren molt greus, amb un 70% de mortalitat, i d’una altra banda virus com ara la grip, molt contagiosos, però el percentatge de mortalitat comparat amb aquests altres era molt baix. Alguns de nosaltres ja dèiem: “El dia que arribi un virus que sigui molt contagiós i molt virulent, causarà una pandèmia greu i amb molta mortalitat.” Tal com ha vingut aquest, en pot venir un altre d’aquí a uns anys, o sigui, que a partir d’ara haurem d’estar preparats. Jo crec que la vida i la sanitat hauran de preparar-se per a aquests fets, perquè ha passat un cop i pot tornar a passar. Em deia una companya que aquesta pandèmia ens havia fet més humans, millors persones, perquè havíem sortit una mica de la bombolla del primer món per afrontar necessitats més bàsiques i que potser la vida que portàvem ens feia oblidar el més essencial. Jo també crec que això és així.

Bé, l’activitat aquesta que fem comporta un risc de contagi important perquè estem realment en contacte amb la via aèria. Hem hagut de protegir-nos i la protecció, sembla que no, també ens ha canviat la manera d’interactuar. Anem amb dos guants, una bata de plàstic, una bata de paper, casquet, polaines, ulleres... Una malalta em deia: “Només us veig les gotes de suor que hi ha per dins de les ulleres.” En comptes de consolar nosaltres la pacient ens consolava ella a nosaltres... Tot ha comportat un estrès emocional important: hem tingut companys malalts, familiars afectats, por d’emmalaltir, tristesa quan una persona es moria i la solitud d’aquesta persona, també alegria quan una guaria o marxava d’alta. Una pacient que va estar molt malament i un dia determinat va remuntar em deia que el que més la va impactar va ser la cara d’alegria que expressaven els metges i les infermeres per la seva millora i després quan va marxar d’alta em va dir: “El que m’ha quedat més clar de tot plegat és que, si no disposéssim del personal sanitari que tenim, jo a hores d’ara no estaria viva. Tindré un deute tota la meva vida amb aquests metges i infermeres i amb aquest hospital.”