Els hotelers del litoral català patien al gener per l’escàs marge de temps que tenien per arreglar els desperfectes de la borrasca Glòria en platges i passejos marítims abans de l’estiu, però poc s’imaginaven aleshores que el pitjor temporal els arribaria amb l’estat d’alarma decretat per la pandèmia. D’entrada, veure truncats els preparatius de la reobertura per Setmana Santa ja va ser una galleda d’aigua freda. Però de seguida van tenir clar que el malson es podia allargar tot l’estiu, fet que a la costa implica donar el 2020 per perdut.

Més enllà d’aquesta amarga certesa, l’abast de la Covid-19 ha sumit el sector hoteler en un mar d’espessa boira. A la Costa Brava, on predominen les empreses familiars, un dels grups paradigmàtics és l’Aromar. Fundat pel matrimoni de Jordi Comas i Carme Hospital a partir del restaurant Aradi el 1963, avui gestiona quatre hotels i quatre locals de restauració, tots tancats des de mitjan març. El director general del grup, Diego Arnaste, destaca: “És el primer cop que els hotels estan tancats en aquestes dates, però el pitjor és que no hi ha cap termini més o menys clar per obrir, ni se sap en quines condicions s’haurà de treballar.”

Quant als auguris de reduccions d’aforament en restaurants, pantalles de metacrilat, més separació entre butaques en zones comunes i altres mesures, Arnaste opta de moment per “no especular abans d’hora, perquè també hi ha molta desinformació”. Reconeix, però, que ja estan treballant per “adaptar els protocols de seguretat i neteja”, i que adoptaran les mesures que calgui: “La nostra feina és vetllar per la bona estada dels hostes. La salut pública mana, la dels clients i la del personal.” Una primera màxima clàssica i una segona que tothom donava per feta, però que en l’escenari actual passarà al davant.

Mentrestant, el director del grup hoteler compara la situació d’aquests dies amb una partida d’escacs: “Tenim diverses jugades possibles, i totes tenen els seus pros i contres.” El problema és que l’adversari –l’evolució de la pandèmia i les mesures de desescalada del confinament– juga amb avantatge i allarga amb suspens cadascun dels seus moviments.

A banda de reduir els aforaments, sobre el tauler hi ha moltes variables. Obrir menys establiments, fer-los funcionar amb menys personal... I totes impliquen sacrificar peons, cosa que Arnaste tampoc desitja: “La incertesa i la preocupació no són exclusivament pel negoci, sinó evidentment pels nostres treballadors.” Ara mateix tenen 75 persones, entre personal fix i fix discontinu, als llimbs d’un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO), però a mitjà termini sembla complicat que tornin a assolir el pic de 180 treballadors –sumant-hi els reforços eventuals– que van treballar per al grup durant la temporada d’estiu de l’any passat. Perquè “els costos estructurals i de personal es dispararan” si hi ha menys aforament als restaurants i menys pernoctacions als hotels, confirma.