Totalment. Vam veure la possibilitat d’ajudar per oferir un producte de primera necessitat i sense especular amb el preu en el moment que urgeix en ple confinament. Crec que tothom ho ha entès així i aquesta és la gràcia de la iniciativa.

En l’aspecte creatiu estem molt acostumats a buscar i donar respostes noves, forma part del nostre ADN. Venint del tèxtil, per nosaltres no té res d’estrany que oferíssim fer mascaretes. Segur que cada cop hi haurà més empreses tèxtils d’aquí que ho faran, per donar resposta a l’emergència sanitària. Moltes ja ho estan fent.

Tenim clar que la nostra col·lecció de moda queda temporalment aturada i que ara estem centrats en això. Estem pendents del que passarà en un futur i amb els estocs de roba que tenim a les botigues. Esperem que tard o d’hora tingui sortida.

A no mirar massa enllà i pensar en el dia a dia. Ningú sap què pot passar i intento no pensar-hi gaire. Abans del confinament estava fent la col·lecció per a l’estiu vinent, que havia de sortir a desfilada a finals de juny o principis de juliol. Tancats a casa, però, no em venia de gust continuar creant, preocupada pel que estava passant, i va ser quan va sorgir la idea de fer les mascaretes i voler ajudar perquè la gent no tingui tanta por i vagi protegida.

No són mascaretes sanitàries, estem pendents de certificacions per fer-ne. És una mascareta higiènica feta amb teixit de polipropilè, produït al Bages, per l’empresa del meu germà. El teixit té moltes qualitats perquè és resistent als líquids, repel·lent a l’aigua i es pot rentar fins a 150 vegades a 60 graus de temperatura, suficient per matar el virus. És la primera peça que fem amb aquest teixit, però coneixem bé la tècnica i el patronatge perquè sigui còmode de portar. El primer prototip va ser el que vam posar a la venda.

Sí, ens va obligar a deixar de servir comandes una setmana per reorganitzar les vendes. Calia parar per garantir un servei urgent, però no s’ha deixat de produir. A partir d’ara calculem que en farem unes 2.000 diàries. Al taller som tres persones treballant, sense parar els caps de setmana. L’esforç perquè tot funcioni és titànic. És complicat treballar i donar servei quan els transportistes estan saturats i no saps si t’arribarà la cinta, el teixit o si trobaràs les bosses perquè la impremta està tancada.

I tant, el més gratificant també ha estat veure com alguns tallers han pogut aixecar els ERTOs que tenien gràcies a la producció. Comptem amb proveïdors nostres de tota la vida i tallers de confecció que no coneixíem i amb els quals ens estem entenent molt bé en els preus. Aquí el problema és que el sector de la confecció a Catalunya estava agonitzant i els darrers anys molts s’havien vist obligats a tancar.

Si els preus dels lloguers no baixen, serà inviable obrir tallers i botigues. Ara tenim la producció de material sanitari, però quan superem l’emergència s’ha d’apostar pel tèxtil local. Si no ens conscienciem que amb el nostre mercat podem conviure, igual que amb l’alimentació, aquí no es salvarà ningú. Seguir important de fora no salvarà la indústria.

Ens han passat coses tan màgiques com les donacions d’empreses com la Velcro per tancar les bates que estem venent. També el Col·legi de Metges ens ha encarregat bates per distribuir-les entre els que més ho necessiten. Tot plegat ens fa feliços dins la desgràcia i les necessitats preocupants que hi ha.

Perquè no teníem una producció pròpia i es depenia del mercat mundial. A petita escala ara es poden fer bates protectores, però no n’hi ha ni per començar dels milers que se’n necessiten. Per això és tan important protegir la indústria local, perquè pot proveir en una emergència com la que vivim.

Ens ho estem plantejant, no sabem encara quan, però no ho descartem. Per desgràcia crec que serà un nou complement com a mínim fins que no es trobi la vacuna. És una realitat nova per a tothom que haurem d’incorporar també a la moda.