Joan Manuel Soldevilla (Barcelona, 1964) és un reconegut tintinòleg que periòdicament rellegeix totes les aventures del personatge creat per Hergé. Però també és catedràtic de literatura a l’institut Ramon Muntaner de Figueresi fa vint anys que explica durant dos mesos cada curs El Quixot, de Cervantes, que rellegeix cada quatre anys. “Vaig trobar una singular concordança entre les dues obres; em va semblar curiós i vaig començar a estirar del fil. A partir d’aquell moment va ser un no parar de trobar analogies i relacions mentre em feia una pregunta: com no ho havia vist fins ara?” D’aquesta reflexió n’ha sortit l’assaig de 100 pàgines: Del Quijote a Tintín. Relaciones insospechadas entre un libro de ‘burlas’ i un tebeo ‘infantil’ (Calígrafa).

I diu sobre les coincidències: “Els dos personatges, en la seva identitat, són uns cavallers allunyats dels temps de la cavalleria. Don Quixot ho és a través de la lectura de les ficcions i Tintín a través de l’ideari boy scout”. I cita paraules textuals de Baden Powell, creador del moviment escolta:“Els cavallers eren els escoltes dels temps antics i les seves regles eren molt similars a la llei escolta que tenim avui.”

Pel que fa al suposat seny de Tintín i la follia del Quixot, Soldevilla creu que no hi ha tanta distància entre els dos personatges. “Tintín és –si més no formalment– un periodista que busca, precisament, la veritat en la realitat. Ara bé, això no treu que sovint els amics el titllin de boig per les decisions que pren. De fet, un àlbum com Tintín al Tibet ens mostra que paga la pena perseguir un ideal irracional per més allunyat de la realitat que sembli.” D’aquestes coincidències Soldevilla cita uns exemples: “Ajuden nens desvalguts, com Andrés, el Quixot i Zorrino, el Tintín; alliberen presos: Galiots i els peregrins que van a la Meca; o volen deslliurar dames dels maleficis i les presons; Altisidora i la Castafiore, engarjolada a Tapiocàpolis. Els seu impuls primer sempre és fer-ho des de la raó i els principis de la cavalleria; ara bé, quan hi ha necessitat, són valents i expeditius. I, si cal una garrotada, endavant.”

 També hi veu paral·lelismes en els grans amics i acompanyants dels personatges centrals: Si Tintín és el Quixot, el Capità Haddock és Sancho Panza. “Hergé crea un duet de personatges a partir d’un arquetipus de la literatura universal que ja existia abans del Quixot però que Cervantes va consagrar; l’heroi i l’escuder, el prim i el gras, el savi i l’arrauxat, l’idealista i aquell que toca de peus a terra. I no només per això s’assemblen; si alguna cosa identifica Sancho és la seva forma de parlar, on encadena refranys un rere l’altre. I si hi ha una cosa que identifica al Capità és la seva forma de parlar, on encadena insults un rere l’altre”, explica l’autor del llibre.

Pel que fa a Cervantes i Hergé, els respectius creadors dels herois, Soldevilla opina: “Són dos personatges molt diferents; un és un home del Renaixement, un veterà de guerra sense sort que veu enfonsar-se un imperi, i l’altre és un burgés que veu el món des de la taula de dibuix quatre segles després; un és un home que acumula fracassos –fins a la publicació d’El Quixot, quan ja es un vell–, l’altre és un autor d’èxit. Ara bé, ambdós tenen un compromís personal amb la seva obra que és el pal de paller de la seva vida. Els dos viuen per la seva obra.

 Hergé, de ben jove, recorda Soldevilla, “va dibuixar a Le Vingtième Siècle, on col·laborava, tres esplèndides il·lustracions sobre El Quixot amb motiu de la construcció a Bèlgica d’un monument dedicat a Cervantes”. Només tenia vint anys.