Tintín de la Manxa

Joan Manuel Sol­de­vi­lla (Bar­ce­lona, 1964) és un reco­ne­gut tin­tinòleg que periòdica­ment relle­geix totes les aven­tu­res del per­so­natge creat per Hergé. Però també és catedràtic de lite­ra­tura a l’ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner de Figue­resi fa vint anys que explica durant dos mesos cada curs El Qui­xot, de Cer­van­tes, que relle­geix cada qua­tre anys. “Vaig tro­bar una sin­gu­lar con­cor­dança entre les dues obres; em va sem­blar curiós i vaig començar a esti­rar del fil. A par­tir d’aquell moment va ser un no parar de tro­bar ana­lo­gies i rela­ci­ons men­tre em feia una pre­gunta: com no ho havia vist fins ara?” D’aquesta reflexió n’ha sor­tit l’assaig de 100 pàgines: Del Qui­jote a Tintín. Rela­ci­o­nes insos­pec­ha­das entre un libro de ‘bur­las’ i un tebeo ‘infan­til’ (Calígrafa).

I diu sobre les coin­cidències: “Els dos per­so­nat­ges, en la seva iden­ti­tat, són uns cava­llers allu­nyats dels temps de la cava­lle­ria. Don Qui­xot ho és a través de la lec­tura de les fic­ci­ons i Tintín a través de l’ide­ari boy scout”. I cita parau­les tex­tu­als de Baden Powell, cre­a­dor del movi­ment escolta:“Els cava­llers eren els escol­tes dels temps antics i les seves regles eren molt simi­lars a la llei escolta que tenim avui.”

Pel que fa al supo­sat seny de Tintín i la follia del Qui­xot, Sol­de­vi­lla creu que no hi ha tanta distància entre els dos per­so­nat­ges. “Tintín és –si més no for­mal­ment– un peri­o­dista que busca, pre­ci­sa­ment, la veri­tat en la rea­li­tat. Ara bé, això no treu que sovint els amics el tit­llin de boig per les deci­si­ons que pren. De fet, un àlbum com Tintín al Tibet ens mos­tra que paga la pena per­se­guir un ideal irra­ci­o­nal per més allu­nyat de la rea­li­tat que sem­bli.” D’aques­tes coin­cidències Sol­de­vi­lla cita uns exem­ples: “Aju­den nens des­val­guts, com Andrés, el Qui­xot i Zor­rino, el Tintín; alli­be­ren pre­sos: Gali­ots i els pere­grins que van a la Meca; o volen des­lliu­rar dames dels male­fi­cis i les pre­sons; Alti­si­dora i la Cas­ta­fi­ore, engar­jo­lada a Tapiocàpolis. Els seu impuls pri­mer sem­pre és fer-ho des de la raó i els prin­ci­pis de la cava­lle­ria; ara bé, quan hi ha neces­si­tat, són valents i expe­di­tius. I, si cal una gar­ro­tada, enda­vant.”

 També hi veu paral·lelis­mes en els grans amics i acom­pa­nyants dels per­so­nat­ges cen­trals: Si Tintín és el Qui­xot, el Capità Had­dock és Sancho Panza. “Hergé crea un duet de per­so­nat­ges a par­tir d’un arque­ti­pus de la lite­ra­tura uni­ver­sal que ja exis­tia abans del Qui­xot però que Cer­van­tes va con­sa­grar; l’heroi i l’escu­der, el prim i el gras, el savi i l’arrau­xat, l’ide­a­lista i aquell que toca de peus a terra. I no només per això s’assem­blen; si alguna cosa iden­ti­fica Sancho és la seva forma de par­lar, on enca­dena refranys un rere l’altre. I si hi ha una cosa que iden­ti­fica al Capità és la seva forma de par­lar, on enca­dena insults un rere l’altre”, explica l’autor del lli­bre.

Pel que fa a Cer­van­tes i Hergé, els res­pec­tius cre­a­dors dels herois, Sol­de­vi­lla opina: “Són dos per­so­nat­ges molt dife­rents; un és un home del Renai­xe­ment, un veterà de guerra sense sort que veu enfon­sar-se un imperi, i l’altre és un burgés que veu el món des de la taula de dibuix qua­tre segles després; un és un home que acu­mula fra­cas­sos –fins a la publi­cació d’El Qui­xot, quan ja es un vell–, l’altre és un autor d’èxit. Ara bé, ambdós tenen un com­promís per­so­nal amb la seva obra que és el pal de paller de la seva vida. Els dos viuen per la seva obra.

 Hergé, de ben jove, recorda Sol­de­vi­lla, “va dibui­xar a Le Vingtième Siècle, on col·labo­rava, tres esplèndi­des il·lus­tra­ci­ons sobre El Qui­xot amb motiu de la cons­trucció a Bèlgica d’un monu­ment dedi­cat a Cer­van­tes”. Només tenia vint anys.