Sí, hem començat a parlar amb els diferents directius del sector per prendre les decisions de manera ordenada a nivell del sistema. Durant molts mesos encara estarem molt condicionats per l’epidèmia, així que hem de començar a recuperar com abans millor totes les actuacions que s’han demorat per atendre els casos de Covid-19. Si la demanda del país normalment era de cent, probablement durant més d’un any serà de 150 o més. La necessitat d’atenció serà molt superior a l’habitual i això condicionarà molt les coses. Si volem que rutlli de la millor manera possible, caldrà que tots els hospitals, la primària i els sociosanitaris estiguin alineats i més ben coordinats que mai.

Que processos que en un entorn de poca pressió es feien d’una manera, ara, amb més pressió pel fet de conviure amb una malaltia infecciosa, s’hagin de simplificar. Això pot arribar a ser bo per als usuaris. Abans per fer un diagnòstic calia anar més d’una vegada al centre. Ara, ens haurem de coordinar per fer totes les proves en una visita. O fins i tot que l’usuari no calgui que es desplaci al centre.

Amb la crisi hem vist que hi ha un bon nombre de coses que es poden resoldre amb imatge, amb so, amb observació i conversa entre pacient i malalt, però sense que tots dos hagin d’estar al mateix espai. Això pot ser una innovació que hagi vingut per quedar-se i simplificar els processos assistencials. Ens ha donat menys risc de contagis, menys temps de desplaçament i igual capacitat de resposta per a moltes consultes mèdiques.

La primària l’ha aplicat amb encert, però també pot ser molt útil per als especialistes i, de retruc, ajudar a rebaixar la presència d’usuaris als entorns sanitaris. Està clar que no serà aplicable en tots els casos, però on es pugui ens permetrà ser més eficients en l’organització i simplificarà la vida als usuaris. S’haurà de veure, però, en quins casos es pot aplicar. La dermatologia ho permet molt, l’oftalmologia també en determinades qüestions. En algunes especialitats cal contacte directe entre metge i usuari en les primeres visites, però després el seguiment es pot fer virtualment.

Ens sembla que això és un canvi de paradigma que pot costar d’entendre. Es pot associar a una menor qualitat del servei, perquè com a societat estem acostumats a veure el metge i el malalt junts. És una qüestió molt arrelada que potser no es veurà de manera positiva. I això és el que hem d’analitzar i explicar bé. I també assegurar que no hi ha menys qualitat en el servei i sí més comoditat per part de l’usuari i més capacitat d’atendre usuaris per part dels professionals. Avançarem en aquest camí amb prudència per assegurar que no se’n ressent la qualitat assistencial.

Un que s’haurà d’establir segur és que si una persona entra en un centre sanitari per operar-se de qualsevol cosa, pel fet d’estar en contacte amb molts professionals sanitaris, haurà de fer-se una prova per descartar la presència del virus. Encara hem de parlar i debatre, però és molt possible que la imatge habitual d’una persona anant a un centre acompanyada per una altra persona es pugui mantenir en alguns casos però no sigui aconsellable en d’altres. A més, tots els centres assistencials hauran de mantenir circuits diferenciats de Covid i no Covid, de manera que la capacitat estarà dualitzada i això, per força, comportarà canvis en la manera de treballar i que certes coses siguin més lentes i ineficients.

Sí, s’haurà d’espaiar més en el temps. Són qüestions molt organitzatives. Algunes extraccions, és lògic que siguin a primera hora si cal dejú, però les que no, serà convenient espaiar-les durant tot el dia per evitar que convergeixi molta gent en un lloc. Tot això és el que haurem de parlar i decidir els propers mesos.

Sí que ho estem. Efectivament, una de les lliçons importants de la crisi és la gran transformació de les organitzacions, del mateix CatSalut i dels seus professionals. La idea és que aquesta transformació es mantingui en el temps i que deixi pòsit. Fins ara parlàvem de conceptes com “ens en sortirem” i “jo actuo”. Ara treballem amb la idea d’aprofitar l’oportunitat de transformació i que hi ha coses que han vingut per quedar-se. Això que em dius té a veure amb la sensació d’excessiva càrrega burocràtica i administrativa que fa que els clínics tinguin la percepció que es dediquen a coses no essencials i descuiden la relació amb el pacient, el bon consell clínic i el seguiment. Aquesta desburocratització és una de les qüestions que s’han de resoldre arran de la crisi. El sistema hauria de garantir que les coses que es fan es facin bé, però no hauria d’impedir que es facin les coses que s’han de fer. És una reclamació històrica del sector que amb l’estat d’alarma i el decret de la Generalitat que ha simplificat els processos s’ha vist que dona molts bons resultats. Això no vol dir que hi hagi d’haver descontrol, perquè estem parlant de diners públics i de drets de les persones i dels mateixos professionals. Per tant, hi ha d’haver un control, però és molt probable que es pugui simplificar perquè no impedeixi fer allò que cal fer, que és la sensació que tenen els professionals clínics.

Ja estàvem desenvolupant un programa amb una inversió de 30 milions d’euros que permet fer més funcionals els CAP i dotar-los de més tecnologia, com ara ecògrafs o altres elements per a proves diagnòstiques que es poden fer des de la primària. Ara, durant la crisi, hem vist noves necessitats i les aprofitarem, perquè una primària potent, amb capacitat de diagnòstic, de tractament i de seguiment, facilita molt la vida a l’usuari. Com més coses puguem resoldre des de la primària, molt millor.

El que més m’enorgulleix és la capacitat de resposta del conjunt del personal de salut. Parlem molt dels metges, i és just que sigui així, però el paper de la infermeria ha estat espectacular i imprescindible. Però també el del personal no sanitari. La transformació dels hospitals té a veure amb la gent d’arquitectura, de manteniment, de sistemes d’atenció a l’usuari. La resposta ha estat molt rellevant a molts nivells, també de la ciutadania.

Ens hauria agradat respondre amb més contundència en els temes de material de protecció i altres elements que durant algun temps han portat tensions als centres. Va ser complicat perquè la immensa majoria es produeix justament a Wuhan. L’estoc es va buidar amb la crisi local i després la capacitat de producció va ser lenta. Ens vam intentar anticipar al màxim, però va ser difícil, perquè per cada cent mascaretes hi havia mil compradors.

No. En aquest tema em sembla que hi ha soroll i que s’amplifica. Els responsables de salut laboral dels diferents centres i altres professionals m’expliquen que hi ha hagut tensions concretes, en algun servei i a algunes hores, però que la resposta de protecció ha estat suficient. S’ha mirat de protegir i racionalitzar els recursos alhora. A tots ens agradaria haver treballat des del minut zero a ple rendiment, i si hagués estat una crisi catalana ho hauríem fet perquè hauríem pogut comprar material. Però ha estat mundial i simultània. No hi ha estoc ni capacitat de fabricació que ho resisteixi. Fer una central de compres va ser encertat, així com activar la fabricació local amb fàbriques i particulars. Com a país, ara hem de pensar si hauríem de tenir capacitat de fabricació pròpia per no córrer més riscos dels necessaris.

És un debat en curs que no s’ha tancat i s’ha de valorar amb serenor. Al Departament de Salut es creu que seria el més beneficiós per a les persones que hi viuen, ja que sovint tenen necessitats de cobertura sanitària per la presència habitual de patologies de base.