Sí, hem començat a par­lar amb els dife­rents direc­tius del sec­tor per pren­dre les deci­si­ons de manera orde­nada a nivell del sis­tema. Durant molts mesos encara esta­rem molt con­di­ci­o­nats per l’epidèmia, així que hem de començar a recu­pe­rar com abans millor totes les actu­a­ci­ons que s’han demo­rat per aten­dre els casos de Covid-19. Si la demanda del país nor­mal­ment era de cent, pro­ba­ble­ment durant més d’un any serà de 150 o més. La neces­si­tat d’atenció serà molt supe­rior a l’habi­tual i això con­di­ci­o­narà molt les coses. Si volem que rut­lli de la millor manera pos­si­ble, caldrà que tots els hos­pi­tals, la primària i els soci­o­sa­ni­ta­ris esti­guin ali­ne­ats i més ben coor­di­nats que mai.

Que pro­ces­sos que en un entorn de poca pressió es feien d’una manera, ara, amb més pressió pel fet de con­viure amb una malal­tia infec­ci­osa, s’hagin de sim­pli­fi­car. Això pot arri­bar a ser bo per als usu­a­ris. Abans per fer un diagnòstic calia anar més d’una vegada al cen­tre. Ara, ens hau­rem de coor­di­nar per fer totes les pro­ves en una visita. O fins i tot que l’usu­ari no cal­gui que es des­placi al cen­tre.

Amb la crisi hem vist que hi ha un bon nom­bre de coses que es poden resol­dre amb imatge, amb so, amb obser­vació i con­versa entre paci­ent i malalt, però sense que tots dos hagin d’estar al mateix espai. Això pot ser una inno­vació que hagi vin­gut per que­dar-se i sim­pli­fi­car els pro­ces­sos assis­ten­ci­als. Ens ha donat menys risc de con­ta­gis, menys temps de des­plaçament i igual capa­ci­tat de res­posta per a mol­tes con­sul­tes mèdiques.

La primària l’ha apli­cat amb encert, però també pot ser molt útil per als espe­ci­a­lis­tes i, de retruc, aju­dar a rebai­xar la presència d’usu­a­ris als entorns sani­ta­ris. Està clar que no serà apli­ca­ble en tots els casos, però on es pugui ens per­metrà ser més efi­ci­ents en l’orga­nit­zació i sim­pli­fi­carà la vida als usu­a­ris. S’haurà de veure, però, en quins casos es pot apli­car. La der­ma­to­lo­gia ho per­met molt, l’oftal­mo­lo­gia també en deter­mi­na­des qüesti­ons. En algu­nes espe­ci­a­li­tats cal con­tacte directe entre metge i usu­ari en les pri­me­res visi­tes, però després el segui­ment es pot fer vir­tu­al­ment.

Ens sem­bla que això és un canvi de para­digma que pot cos­tar d’enten­dre. Es pot asso­ciar a una menor qua­li­tat del ser­vei, perquè com a soci­e­tat estem acos­tu­mats a veure el metge i el malalt junts. És una qüestió molt arre­lada que pot­ser no es veurà de manera posi­tiva. I això és el que hem d’ana­lit­zar i expli­car bé. I també asse­gu­rar que no hi ha menys qua­li­tat en el ser­vei i sí més como­di­tat per part de l’usu­ari i més capa­ci­tat d’aten­dre usu­a­ris per part dels pro­fes­si­o­nals. Avançarem en aquest camí amb prudència per asse­gu­rar que no se’n res­sent la qua­li­tat assis­ten­cial.

Un que s’haurà d’esta­blir segur és que si una per­sona entra en un cen­tre sani­tari per ope­rar-se de qual­se­vol cosa, pel fet d’estar en con­tacte amb molts pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris, haurà de fer-se una prova per des­car­tar la presència del virus. Encara hem de par­lar i deba­tre, però és molt pos­si­ble que la imatge habi­tual d’una per­sona anant a un cen­tre acom­pa­nyada per una altra per­sona es pugui man­te­nir en alguns casos però no sigui acon­se­lla­ble en d’altres. A més, tots els cen­tres assis­ten­ci­als hau­ran de man­te­nir cir­cuits dife­ren­ci­ats de Covid i no Covid, de manera que la capa­ci­tat estarà dua­lit­zada i això, per força, com­por­tarà can­vis en la manera de tre­ba­llar i que cer­tes coses siguin més len­tes i ine­fi­ci­ents.

Sí, s’haurà d’espa­iar més en el temps. Són qüesti­ons molt orga­nit­za­ti­ves. Algu­nes extrac­ci­ons, és lògic que siguin a pri­mera hora si cal dejú, però les que no, serà con­ve­ni­ent espa­iar-les durant tot el dia per evi­tar que con­ver­geixi molta gent en un lloc. Tot això és el que hau­rem de par­lar i deci­dir els pro­pers mesos.

Sí que ho estem. Efec­ti­va­ment, una de les lliçons impor­tants de la crisi és la gran trans­for­mació de les orga­nit­za­ci­ons, del mateix Cat­Sa­lut i dels seus pro­fes­si­o­nals. La idea és que aquesta trans­for­mació es man­tin­gui en el temps i que deixi pòsit. Fins ara parlàvem de con­cep­tes com “ens en sor­ti­rem” i “jo actuo”. Ara tre­ba­llem amb la idea d’apro­fi­tar l’opor­tu­ni­tat de trans­for­mació i que hi ha coses que han vin­gut per que­dar-se. Això que em dius té a veure amb la sen­sació d’exces­siva càrrega burocràtica i admi­nis­tra­tiva que fa que els clínics tin­guin la per­cepció que es dedi­quen a coses no essen­ci­als i des­cui­den la relació amb el paci­ent, el bon con­sell clínic i el segui­ment. Aquesta des­bu­ro­cra­tit­zació és una de les qüesti­ons que s’han de resol­dre arran de la crisi. El sis­tema hau­ria de garan­tir que les coses que es fan es facin bé, però no hau­ria d’impe­dir que es facin les coses que s’han de fer. És una recla­mació històrica del sec­tor que amb l’estat d’alarma i el decret de la Gene­ra­li­tat que ha sim­pli­fi­cat els pro­ces­sos s’ha vist que dona molts bons resul­tats. Això no vol dir que hi hagi d’haver des­con­trol, perquè estem par­lant de diners públics i de drets de les per­so­nes i dels matei­xos pro­fes­si­o­nals. Per tant, hi ha d’haver un con­trol, però és molt pro­ba­ble que es pugui sim­pli­fi­car perquè no impe­deixi fer allò que cal fer, que és la sen­sació que tenen els pro­fes­si­o­nals clínics.

Ja estàvem desen­vo­lu­pant un pro­grama amb una inversió de 30 mili­ons d’euros que per­met fer més fun­ci­o­nals els CAP i dotar-los de més tec­no­lo­gia, com ara ecògrafs o altres ele­ments per a pro­ves diagnòsti­ques que es poden fer des de la primària. Ara, durant la crisi, hem vist noves neces­si­tats i les apro­fi­ta­rem, perquè una primària potent, amb capa­ci­tat de diagnòstic, de trac­ta­ment i de segui­ment, faci­lita molt la vida a l’usu­ari. Com més coses puguem resol­dre des de la primària, molt millor.

El que més m’enor­gu­lleix és la capa­ci­tat de res­posta del con­junt del per­so­nal de salut. Par­lem molt dels met­ges, i és just que sigui així, però el paper de la infer­me­ria ha estat espec­ta­cu­lar i impres­cin­di­ble. Però també el del per­so­nal no sani­tari. La trans­for­mació dels hos­pi­tals té a veure amb la gent d’arqui­tec­tura, de man­te­ni­ment, de sis­te­mes d’atenció a l’usu­ari. La res­posta ha estat molt relle­vant a molts nivells, també de la ciu­ta­da­nia.

Ens hau­ria agra­dat res­pon­dre amb més con­tundència en els temes de mate­rial de pro­tecció i altres ele­ments que durant algun temps han por­tat ten­si­ons als cen­tres. Va ser com­pli­cat perquè la immensa majo­ria es pro­du­eix jus­ta­ment a Wuhan. L’estoc es va bui­dar amb la crisi local i després la capa­ci­tat de pro­ducció va ser lenta. Ens vam inten­tar anti­ci­par al màxim, però va ser difícil, perquè per cada cent mas­ca­re­tes hi havia mil com­pra­dors.

No. En aquest tema em sem­bla que hi ha soroll i que s’ampli­fica. Els res­pon­sa­bles de salut labo­ral dels dife­rents cen­tres i altres pro­fes­si­o­nals m’expli­quen que hi ha hagut ten­si­ons con­cre­tes, en algun ser­vei i a algu­nes hores, però que la res­posta de pro­tecció ha estat sufi­ci­ent. S’ha mirat de pro­te­gir i raci­o­na­lit­zar els recur­sos alhora. A tots ens agra­da­ria haver tre­ba­llat des del minut zero a ple ren­di­ment, i si hagués estat una crisi cata­lana ho hauríem fet perquè hauríem pogut com­prar mate­rial. Però ha estat mun­dial i simultània. No hi ha estoc ni capa­ci­tat de fabri­cació que ho resis­teixi. Fer una cen­tral de com­pres va ser encer­tat, així com acti­var la fabri­cació local amb fàbri­ques i par­ti­cu­lars. Com a país, ara hem de pen­sar si hauríem de tenir capa­ci­tat de fabri­cació pròpia per no córrer més ris­cos dels neces­sa­ris.

És un debat en curs que no s’ha tan­cat i s’ha de valo­rar amb sere­nor. Al Depar­ta­ment de Salut es creu que seria el més bene­ficiós per a les per­so­nes que hi viuen, ja que sovint tenen neces­si­tats de cober­tura sanitària per la presència habi­tual de pato­lo­gies de base.