Miro de gestionar-ho com puc i de conèixer la por. Penso molt en tot el que envolta la mort i en aquelles persones que han perdut algú i que hauran de treballar el doble el dol pel fet d’haver perdut un ésser estimat sense poder-se’n acomiadar. Aquesta és la gran crisi, que sacsejarà molta gent. A casa, fa dos mesos que estem confinats amb els dos fills, de dos i quatre anys. Malgrat la duresa, és un regal inimaginable poder estar amb ells. Jo mai vaig tenir l’oportunitat d’estar tantes hores amb els meus pares.

Estic dins d’un broll de sentiments i tinc dies tristos i de pena, d’impotència, de dolor, d’angoixa... Tot em recorda la guerra freda, amb una sensació d’esperar el pitjor. Per als artistes, escriptors o compositors l’aïllament és necessari, diria que bàsic. La solitud forma part del moment creatiu. El que ens queda és expressar i reconduir els sentiments cap a l’art com vam fer contra el General, la guerra del Vietnam, l’Iraq, Síria o amb les barques del Mediterrani. Amb les imatges i els sentiments farem teràpia i història.

“Estic confinat a Madrid amb la meva família des que va començar la crisi, amb reunions constants per videoconferència amb el CCCB. Tenim una gran incertesa, pensem com haurem d’aplicar els protocols quan la gent pugui entrar als museus amb criteris no només d’higiene, sinó també de flux de gent. A més, en tancar les portes tenim un gran problema de reubicació de la programació que intentarem passar a la tardor. És clar que si obrim a l’estiu no serà un estiu com els altres.”