Cap de setmana de calor. I de molta (no sé si hauria de dir moltíssima, i no sé si hauria de dir massa) gent al carrer. Al carrer, a la muntanya, a les platges. Ai, ai, ai. Molta gent en màniga curta, amb pantalons curts, amb roba d’esport... I moltes ganes de terrasses a la costa. Em costa d’imaginar-me la costa sense aglomeracions de gent. En sabrem? No ho tinc gens clar. Tot això m’ha vingut al cap veient el que els deia, la màniga curta i els pantalons curts que ja portem tots. S’adonen, que vàrem entrar en el confinament amb màniga llarga? Em vaig passar els primers dies amb folre polar i encara amb la calefacció en marxa. Cinquanta-un dies després (sí, sí, cinquanta-un!) en sortirem (o en comencem a sortir) amb màniga curta, amb la calefacció tancada, alguns amb xancletes –a mi no m’han agradat mai– i mirant de reüll l’aparell d’aire condicionat (això els que en teniu, és clar!). I no només això. Per primer cop en molts anys, amb tot el temps i la paciència del món per fer el canvi de roba de l’armari. Hem tingut temps per classificar-la per colors, per estils, per gustos, per dies, per...