“Amb molta inquietud i pena per tots els morts i quan veus que per molt que avancem encara s’emportarà molta més gent. És molt penós tot plegat, però a la vegada estic esperançat i il·lusionat pensant que això acabarà algun dia. També tens una sensació que s’ha guanyat amb humanitat, amb tota la gent que t’envolta i tots els que treballen per nosaltres. Sembla que ha quedat enrere aquell menfotisme i que hi ha més consciència que t’estimes molt més els que tens a prop.”

Des de mitjan març tot l’equip treballem des de casa. És una emergència en tota regla i, com a tal, hem de ser expeditius per respondre tant a la mundial com a la de casa nostra, i això ens ha empès a crear accions i projectes innovadors. Em preocupa la magnitud de les conseqüències d’aquesta crisi social en aquells col·lectius ja de si mateixos vulnerables, i la infància n’és un. Estic confinada al meu poble empordanès, cosa que ho fa més suportable, però connectada quasi permanentment.

“Tinc la immensa fortuna de viure en un mas. Això em dona més espai vital. Bàsicament continuo treballant (la meva feina d’assessoria em permet el teletreball). Continuo fent les classes de la UOC i també he fet una immersió important en articles i reflexions sobre el futur i com s’haurà d’abordar. És important començar a pensar en el que vindrà. Més enllà d’això, cada dia faig exercici, toco el piano, llegeixo, miro sèries de TV i parlo amb la família i els amics regularment. Sort de les noves tecnologies!”