L’epidemiologia està molt avançada, crec que ha progressat en paral·lel a altres branques de la medicina. Però una altra cosa és que ara hi ha noves eines que s’hi poden adaptar.

És la pregunta del milió. Crec que l’OMS va tenir una actitud inicial de treure importància a l’amenaça i això hi ha influït bastant. Però aquí entren en joc una sèrie de motius i persones que han estat pel mig, més enllà de si s’ha fet bé o no la tasca epidemiològica. Crear molta alarma sense motiu també pot fer més mal que bé, i també és cert que l’epidemiologia no és una ciència exacta. Es basa en una sèrie d’indicadors, i també hi ha qui dubta sobre la veracitat de les dades que va oferir la Xina. De moment, tot són hipòtesis.

Sí, les malalties infeccioses s’han deixat una mica de banda, fins al punt que Espanya és un dels pocs països d’Europa que no tenen aquesta especialitat i no pots ser infectòleg. Som metges d’altres especialitats, sobretot medicina interna, que ens hi hem dedicat, però sense papers. Durant dècades, la medicina s’ha abocat a altres disciplines, com el càncer i les malalties cardiovasculars, que tenen una mortalitat molt gran i es poden prevenir parcialment. No dic que no s’hagi de fer, però les malalties infeccioses també tenen un cost molt important. Hi ha molta recerca a fer i tenim el gran problema de les resistències antibiòtiques, que alimentem cada dia, i no serà fàcil controlar-les sense inversió. Ara ha arribat el coronavirus i sembla que no hi hagi res més al món, però si arriba una vacuna i recuperem la normalitat tornarem al mateix de sempre.

Hi ha un article del 2003, amb motiu de la SARS, en què uns experts ja deien que aquests coronavirus han vingut per quedar-se i que, malgrat que aquell es va poder controlar, coneixent la natura, el clima, els factors socials i el comportament dels virus, això és una bomba de rellotgeria. Però es va mirar cap a una altra banda. Hi ha hagut una desatenció política en mitjans, en recerca i en formació, perquè no hi ha resultats palpables a curt termini. Hem de canviar la mentalitat i invertir en prevenció d’amenaces que potser no s’acaben concretant.

És clar, perquè poques malalties no infeccioses són capaces de provocar la crisi econòmica que ens caurà a sobre. Si no aprenem de la història, malament. Tothom sap que aquests cicles d’epidèmies són periòdics. I ja no parlem del bioterrorisme, que la podria fer ben grossa. S’inverteix molt poc en prevenció del bioterrorisme i de les epidèmies.

Hi ha hagut una sèrie de mesures que, en barrejar-se, han transmès la sensació que, efectivament, hem passat de la nit al dia en poc temps. La gent tenia la sensació d’haver estat molts dies tancada a casa i ha sortit tothom en tromba, al mateix lloc i en el mateix moment. La distribució de les hores s’hauria pogut fer d’una altra manera. En qualsevol cas, el més important és que la gent estigui informada i faci les coses bé. És més segur tenir 40 persones corrent cadascú a la seva que dues de juntes parlant a prop sense protecció.

La desescalada s’ha de fer a partir d’una sèrie d’indicadors, dels quals jo no disposo, i que tenen a veure amb la disponibilitat de llits d’UCI i de llits d’hospital, la capacitat de fer tests diagnòstics, els famosos EPI, les corbes, etc. El més lògic és fer un desconfinament basat en dades i no en dates. I fer-ho per àrees en funció de l’estat de l’epidèmia.

Aquest és un factor molt important per prendre decisions. Un estudi en un CAP de Barcelona indica un 5,4% de prevalença, que és molt poc. El gros de la població encara és susceptible de passar el virus. Tot i que és un estudi local, hem d’anar amb compte amb el desconfinament, perquè ens pensàvem que hi hauria més gent immunitzada. La immunitat de ramat frenaria l’epidèmia quan el 60% de la població hagués passat la malaltia, però encara som molt lluny. Això ens indica que serà un procés encara més lent del que es creia i que hem de vigilar molt per evitar que torni un tsunami com el que ja vam viure i davant del qual els hospitals vam respondre de manera impecable, però fent un gran sacrifici.

No he pogut aprofundir encara en el tema. M’agradaria que es demostrés de manera fefaent, perquè sí que canviaria el relat del que s’ha explicat. Cal que s’estudiï molt bé el cas.

És una malaltia absolutament nova, cada dia que passa n’aprenem coses noves i encara no hem acabat. A banda de la pèrdua de l’olfacte i el gust, hem vist que en una minoria de pacients es presenten trastorns lleus de memòria. També hi ha afectacions en el sistema digestiu, en el sistema nerviós central, al cor, etc. És una malaltia que pot afectar fins i tot la pell, cosa que normalment en un virus respiratori no es dona. Pretendre conèixer una malaltia en dos mesos és impossible, perquè habitualment es triga anys a descriure-la bé, i encara ara surten noves manifestacions de malalties superconegudes. L’avantatge que tenim és que la Covid-19 és una malaltia digital, la informació viatja molt ràpid.

La que més ens preocupa és la fibrosi pulmonar; és a dir, que el teixit del pulmó no recupera la seva elasticitat i no pot expandir-se ni tampoc fer el recanvi d’oxigen amb normalitat. El virus provoca una resposta immunitària exagerada en forma d’inflamació i, encara que et carreguis el virus, també t’emportes les teves pròpies cèl·lules. És una malaltia molt complexa.

Sí. En teoria, el que frenaria la propagació del virus seria la combinació de temperatura i molta humitat. Però també és cert que països càlids han tingut molts problemes, així que no sembla que sigui tan senzill. El fet és que la propagació depèn també de factors socials que canvien l’equació. No ens podem relaxar ni ara ni quan arribi l’estiu.