Fins al 1945, fins al final de la terrorífica Segona Guerra Mundial, es podia pensar que “la guerra era la continuació de la política per altres mitjans”, i que en alguns aspectes podia ser beneficiosa per a l’economia.

La bomba nuclear va fer canviar tothom. Els nous conflictes serien com la guerra freda, el teló d’acer no seria un front i les noves armes serien les comercials i les tecnològiques. El model d’economia mixta dissenyat el 1945, la difusió pràctica de diverses variants de l’estat del benestar i els avenços científics (començant pels medicosanitaris) van posar en marxa -i van mantenir- un llarguíssim període d’auge econòmic i de millora de la qualitat de vida. Un viatge útil, global. Mai s’havia vist res semblant, tot i que s’han anat mantenint una munió de guerres absurdes.

La crisi dels setanta, el thatcherisme i l’ensurt del 2008 van qüestionar el model del 1945. Sense capgirar-lo. Al 2020, però, el que estem vivint a tot el món no té precedents. Les pestes medievals, les còleres modernes i les grips contemporànies no eren ni tan globals ni tan ràpides. Sembla clar que la segona globalització (iniciada a finals del segle XX) ha permès també globalitzar els virus. I generar-ne -per mutació- un de nou, especialment voraç.

La pandèmia del 2020 ho està canviant tot. D’entrada -i això és bo-, les guerres locals, de sobte, s’han reduït o minimitzat. En canvi, la ciència –especialment, la biomedicina- i els serveis sociosanitaris (inclosa la salut mental) són en el primer pla, ja que les velles/noves necessitats han de guiar, com sempre, els passos de l’economia.

La Revolució Industrial hiperdensificadora del XIX va ser possible gràcies als avenços pràctics de la higiene pública, el model de l’Eixample, el control bacteriològic de l’aigua, els laboratoris microbiològics, les cases fàbrica, el clavegueram i les colònies industrials. La pandèmia del 2020 torna a posar la salut -recerca, organització, serveis- al davant.

I també l’alimentació, i la seguretat alimentària. Sabent que, tal com va descobrir Jordi Peix, fundador d’Unió de Pagesos (i del Banc dels Aliments), Catalunya és el primer clúster agroalimentari d’Europa. La pregunta és: podrem difondre/exportar el model de la dieta mediterrània?

Un altre sector econòmic que la pandèmia està fent créixer és el de la informació/comunicació. El periodisme. La publicitat. L’humor. A Catalunya, des del XVII, un geni: el Rector de Vallfogona. Més de 300 pàgines dels seus manuscrits són, segons el catàleg digital World Cat, a l’Internet Archive, i el vallfogonisme és (gràcies a TV3) més fort que mai.

La demanda dels productes d’un sector al qual la gent cada dia dedica més temps: la narrativa, la teatralització, la museïtzació, les sèries, també ha crescut -i seguirà creixent-. Amb formats i suports -digitals o no- molt diversos. Sempre, amb música, imprescindible.

Un altre sector econòmic amb una demanda in crecendo: l’art. A casa, des de les escoles o des dels museus. Consum, però també rèplica, petita producció, joc.

Ah! I, una “renda mínima d’emergència” com la presentada el 1919 per Cebrià Montoliu.