L’impacte provocat per la crisi de la covid-19 en les finances públiques no té, en temps de pau, precedents. Els seus efectes afectaran tant els ingressos, amb un fort descens de la recaptació, com les despeses, que es veuran incrementades pels imprescindibles ajuts a empreses, a col·lectius de treballadors i autònoms i a amplis sectors socials de gran vulnerabilitat. Serà imprescindible dissenyar un procés de consolidació fiscal que atenuï els forts desequilibris macroeconòmics (com deute i dèficit) que s’hauran generat. Centrant-nos en el capítol d’ingressos caldrà una reforma fiscal, les línies bàsiques de la qual, en una obligada síntesi, es podrien classificar en: les que obeeixen a tendències internacionals i de la nova fiscalitat del segle XXI, les singulars del sistema espanyol i les de la tributació de competència autonòmica.

En el primer grup, caldria sense demora implementar, a poder ser coordinadament amb altres països de l’OCDE, una tributació sobre els gegants digitals i tecnològics que eviti l’elusió fiscal (no pagar impostos aprofitant les escletxes de la legislació) d’aquestes societats que sense gairebé presència física en molts estats hi obtenen enormes beneficis (taxa Google). La segona línia (inspirada en la coneguda taxa Tobin) seria la d’anar concretant l’impost sobre transaccions financeres, com ara la prevista taxa a la compravenda d’accions d’empreses cotitzades que tinguin una determinada capitalització.

En el segon grup, la reforma més important és la que fa referència a la necessitat d’adaptar una legislació que possibiliti que el tipus efectiu de l’impost de societats de moltes empreses, especialment les més grans, sigui molt baix i molt distant del tipus nominal, (prop de l’11% de mitjana de tipus efectiu en relació amb el 25% nominal). L’anomalia és encara més sagnant, perquè la distància s’accentua com més gran és la societat. (Segons les últimes dades disponibles és del 8%, aproximadament, en les grans empreses i de més del 18% en les petites.)

Pel que fa al tercer grup, la iniquitat del model vigent de finançament obliga la Generalitat a extremar la pressió dels impostos propis i transferits per garantir les prestacions bàsiques de l’estat del benestar. Així, Catalunya suporta, comparativament, una pressió fiscal alta, especialment en successions entre pares i fills, que gairebé ha desaparegut en moltes autonomies, i en el de patrimoni, en què l’oasi fiscal madrileny permet que dos terços de les grans fortunes espanyoles no el paguin.