Opinió

L’estalviador tornarà a pagar la crisi

Els petits i mitjans estalviadors seran un altre cop grans pagadors i perjudicats amb la continuïtat de la “repressió financera”. Se seguirà generant liquiditat per a entitats de crèdit, governs i empreses endeutades a costa de la descapitalització de l’estalviador

L’opinió que “cal injec­tar tants diners com cal­gui en l’eco­no­mia” s’imposa amb un con­sens gai­rebé abso­lut en les nos­tres soci­e­tats impac­ta­des per la covid-19 i per la sub­seqüent atu­rada i recessió econòmica. Es dei­xen en un segon pla molts dels efec­tes pro­ba­bles d’ende­gar uns pro­gra­mes de des­pesa i inversió pública sense tenir els recur­sos neces­sa­ris.

És una deter­mi­nació com­par­tida per una gran majo­ria de polítics, repre­sen­tants d’empre­sa­ris i tre­ba­lla­dors, eco­no­mis­tes i mit­jans de comu­ni­cació que no estic segur que tin­guin en compte sufi­ci­ent­ment el pre­vi­si­ble ensor­ra­ment en la recap­tació fis­cal que ja està reduint els recur­sos de les admi­nis­tra­ci­ons. Això con­du­eix que l’extra­or­di­nari aug­ment de la des­pesa pública exi­git per a la recu­pe­ració econòmica pro­vo­carà més dèficit i una mas­todòntica nova neces­si­tat d’endeu­ta­ment de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques espa­nyo­les. Per fer-ho pos­si­ble, alguns països com el nos­tre neces­si­ta­ran el suport, de facto la sub­venció, d’orga­nis­mes i ins­tru­ments euro­peus (BCE, BEI, MEDE, deute a per­petuïtat o no de la Comissió, etc.) per seguir finançant-nos a tipus d’interès pro­pers a zero o nega­tius. Esta­rem per­llon­gant in sae­cula sae­cu­lo­rum una política monetària d’expansió quan­ti­ta­tiva i de tipus nuls per seguir man­te­nint intu­bada l’eco­no­mia en la recu­pe­ració i més enllà.

Ara som en la fase en què qual­se­vol col·lec­tiu (tre­ba­lla­dors, autònoms, pimes, grans empre­ses), sec­tors (des de l’automòbil fins a l’agri­cul­tura, pas­sant pel trans­port, el turisme i la cul­tura) o àrees de ser­veis públics (per des­comp­tat la sani­tat, però també l’ense­nya­ment, la dependència, els muni­ci­pis, etc.) sur­ten a la pales­tra per rei­vin­di­car el seu dret a ser con­si­de­rats pri­o­ri­ta­ris, -al·legant que són els més per­ju­di­cats-, per ser bene­fi­ci­a­ris de mesu­res pal·lia­ti­ves i de recu­pe­ració econòmica. I s’ha de dir que no sense raons.

Tan sols un col·lec­tiu horit­zon­tal i immens, el dels petits i mit­jans estal­vi­a­dors i inver­sors, resta callat sense rei­vin­di­ca­ci­ons ni quei­xes. Ells són pre­ci­sa­ment els que ja van assu­mir una part des­pro­por­ci­o­na­da­ment alta de l’empo­bri­ment de la crisi ante­rior i el de la post­crisi aga­fada amb pin­ces que va arri­bar fins abans-d’ahir, en que­dar afec­tats per un ren­di­ment nega­tiu o gai­rebé dels seus dipòsits ban­ca­ris i ins­tru­ments finan­cers de risc mode­rat en els últims deu o més anys.

Per­ju­di­cats.

Els petits i mit­jans estal­vi­a­dors seran un altre cop els grans paga­dors i per­ju­di­cats amb la con­tinuïtat de la “repressió finan­cera”. Se seguirà gene­rant liqui­di­tat per a enti­tats de crèdit, governs i empre­ses endeu­ta­des a costa de la des­ca­pi­ta­lit­zació de l’estal­vi­a­dor. Si l’estalvi finan­cer de les famílies espa­nyo­les és pro­per a 2,5 bili­ons d’euros, 2 bili­ons estan col·locats en un teòric “sense risc”. En els dar­rers anys han tin­gut un ren­di­ment real nega­tiu d’uns 25.000 o 30.000 mili­ons d’euros anu­als. Tot fa pen­sar en uns pro­pers anys de con­tinuïtat en l’empo­bri­ment.

De cara al sis­tema de pen­si­ons, es gene­ra­ran unes impli­ca­ci­ons molt pre­o­cu­pants. En pri­mer lloc, les pen­si­ons públi­ques aug­men­ta­ran la seva insos­te­ni­bi­li­tat. Per l’aug­ment de l’atur i, amb això, la cai­guda de cotit­zants, i per les pres­si­ons pres­su­postàries que a cada país es gene­ra­ran i que impos­si­bi­li­ta­ran tras­pas­sar par­ti­des de pen­si­ons a uns pres­su­pos­tos gene­rals que tot­hom recla­marà. Segon, men­tre els estal­vis sense risc segui­ran gene­rant ren­di­ments reals nega­tius, l’alter­na­tiva de la renda vari­a­ble es pre­senta col·lap­sada, amb recu­pe­ració incerta i amb un risc inac­ces­si­ble per al petit estal­vi­a­dor. Ter­cer, els estímuls fis­cals sense tenir ni un duro per recu­pe­rar el to econòmic faran que la “repressió finan­cera” es man­tin­gui i fins i tot s’endu­reixi durant els pro­pers anys. Final­ment, l’ele­vat risc d’inflació davant la mas­siva cre­ació de diners podria ero­si­o­nar, encara més, els estal­vis per a la jubi­lació.

Sabem de la importància del biaix de la il·lusió monetària que ens difi­culta per­ce­bre la pèrdua de poder adqui­si­tiu dels diners. És per això que no s’escol­ten veus d’alarma sobre l’evi­dent càstig que recau i recaurà sobre l’estal­vi­a­dor, com­ple­men­tari al que el país patirà glo­bal­ment. La rea­li­tat és que els meca­nis­mes que s’uti­lit­za­ran per finançar la recu­pe­ració del pols econòmic són una bomba de rellot­ge­ria espe­ci­al­ment en una soci­e­tat enve­llida com la nos­tra.

Menys estal­vis per com­ple­men­tar pen­si­ons públi­ques que seran més insos­te­ni­bles que mai i més deute a amor­tit­zar per les gene­ra­ci­ons següents. El més sem­blant a una fallida de facto no mate­ri­a­lit­zada gràcies a una política monetària que seguirà tras­pas­sant el pro­blema al futur.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.