L’estalviador tornarà a pagar la crisi
L’opinió que “cal injectar tants diners com calgui en l’economia” s’imposa amb un consens gairebé absolut en les nostres societats impactades per la covid-19 i per la subseqüent aturada i recessió econòmica. Es deixen en un segon pla molts dels efectes probables d’endegar uns programes de despesa i inversió pública sense tenir els recursos necessaris.
És una determinació compartida per una gran majoria de polítics, representants d’empresaris i treballadors, economistes i mitjans de comunicació que no estic segur que tinguin en compte suficientment el previsible ensorrament en la recaptació fiscal que ja està reduint els recursos de les administracions. Això condueix que l’extraordinari augment de la despesa pública exigit per a la recuperació econòmica provocarà més dèficit i una mastodòntica nova necessitat d’endeutament de les administracions públiques espanyoles. Per fer-ho possible, alguns països com el nostre necessitaran el suport, de facto la subvenció, d’organismes i instruments europeus (BCE, BEI, MEDE, deute a perpetuïtat o no de la Comissió, etc.) per seguir finançant-nos a tipus d’interès propers a zero o negatius. Estarem perllongant in saecula saeculorum una política monetària d’expansió quantitativa i de tipus nuls per seguir mantenint intubada l’economia en la recuperació i més enllà.
Ara som en la fase en què qualsevol col·lectiu (treballadors, autònoms, pimes, grans empreses), sectors (des de l’automòbil fins a l’agricultura, passant pel transport, el turisme i la cultura) o àrees de serveis públics (per descomptat la sanitat, però també l’ensenyament, la dependència, els municipis, etc.) surten a la palestra per reivindicar el seu dret a ser considerats prioritaris, -al·legant que són els més perjudicats-, per ser beneficiaris de mesures pal·liatives i de recuperació econòmica. I s’ha de dir que no sense raons.
Tan sols un col·lectiu horitzontal i immens, el dels petits i mitjans estalviadors i inversors, resta callat sense reivindicacions ni queixes. Ells són precisament els que ja van assumir una part desproporcionadament alta de l’empobriment de la crisi anterior i el de la postcrisi agafada amb pinces que va arribar fins abans-d’ahir, en quedar afectats per un rendiment negatiu o gairebé dels seus dipòsits bancaris i instruments financers de risc moderat en els últims deu o més anys.
Perjudicats.
De cara al sistema de pensions, es generaran unes implicacions molt preocupants. En primer lloc, les pensions públiques augmentaran la seva insostenibilitat. Per l’augment de l’atur i, amb això, la caiguda de cotitzants, i per les pressions pressupostàries que a cada país es generaran i que impossibilitaran traspassar partides de pensions a uns pressupostos generals que tothom reclamarà. Segon, mentre els estalvis sense risc seguiran generant rendiments reals negatius, l’alternativa de la renda variable es presenta col·lapsada, amb recuperació incerta i amb un risc inaccessible per al petit estalviador. Tercer, els estímuls fiscals sense tenir ni un duro per recuperar el to econòmic faran que la “repressió financera” es mantingui i fins i tot s’endureixi durant els propers anys. Finalment, l’elevat risc d’inflació davant la massiva creació de diners podria erosionar, encara més, els estalvis per a la jubilació.
Sabem de la importància del biaix de la il·lusió monetària que ens dificulta percebre la pèrdua de poder adquisitiu dels diners. És per això que no s’escolten veus d’alarma sobre l’evident càstig que recau i recaurà sobre l’estalviador, complementari al que el país patirà globalment. La realitat és que els mecanismes que s’utilitzaran per finançar la recuperació del pols econòmic són una bomba de rellotgeria especialment en una societat envellida com la nostra.
Menys estalvis per complementar pensions públiques que seran més insostenibles que mai i més deute a amortitzar per les generacions següents. El més semblant a una fallida de facto no materialitzada gràcies a una política monetària que seguirà traspassant el problema al futur.
