En record del bon amic i company Jacint Ros i Ombravella, mort pel coronavirus.

Hi ha qui ha llegit un dels meus darrers llibres –L’agonia del capitalisme– i alguns dels meus articles que em qualifica de “roig, marxista i separatista”. No sé ben bé el que entén per roig, però per aproximació entenc que es refereix a la doctrina cristiana que es desprèn del que dic. Jesucrist no tenia carnet de cap partit polític, però s’interessava més pels pobres que pels rics, més pels paletes que pels banquers. No soc marxista, però dubto que no s’accepti que Marx va ser un bon sociòleg i que va fer una bona fotografia de la societat del seu temps. Finalment, accepto que se’m qualifiqui de separatista, tot i que jo prefereixo la paraula independentista, més positiva. Després d’aquesta presentació, haig de dir que l’epidèmia del coronavirus i la inevitable recessió econòmica s’haurien d’aprofitar per donar un bon cop de porta al sistema econòmic actual. Les solucions que es proposen, siguin del govern espanyol, siguin de la Generalitat, siguin dels sindicats, estan sempre en la tradició de tancar suaument la porta a la crisi. Es discuteix sobre si la recuperació tindrà la forma d’una V –forta caiguda i ràpida recuperació–, d’una U –una lenta caiguda i la corresponent lenta recuperació– o d’una L, la pitjor –una ràpida caiguda i un manteniment en el punt més baix de la corba. M’ha agradat molt llegir l‘article Recuperem l’esperit de 1945, de Joschka Fischer (Ara, 2 de maig). Fischer va ser ministre d’Afers Estrangers i vicecanceller d’Alemanya. El cop de porta que demano no es pot donar si no és en un context internacional, que és el que proposa Fischer. Les darreres crisis del sistema capitalista s’han tancat més o menys suaument, com deia abans, i han donat pas a la següent crisi econòmica, potser més llarga i més dura que l’anterior. El 1945, acabada la Segona Guerra Mundial, els països vencedors estaven disposats a canvis substancials. Com diu Fischer, hi havia un acord per a una “reforma radical del sistema internacional”. I continuava dient: “Després de la pandèmia, ha de començar una nova era de cooperació internacional. I això s’aplica en particular a Europa”. No sé si els dirigents europeus faran cas del pensament de Fischer. La pandèmia s’hauria d’aprofitar per a canvis substancials que reforcessin la UE per convertir-la en federal, constituïda per estats, entre els quals hi hauria Espanya i Catalunya, en bona harmonia. Fa temps que es parla de fer passes endavant a la UE, com seria completar un sistema bancari comú i anar a una legislació fiscal i laboral única. Quan parlo de donar un bon cop de porta em refereixo a aquests moviments del sistema econòmic europeu, que haurien d’incloure una revisió del paper del capital i del treball dintre d’una empresa i buscar una solució més justa i profitosa per al capital, per al treball i per a la mateixa empresa. El capital mana i ha aconseguit un bon creixement. Però ara les desigualtats de renda van creixent i caldria donar el bon cop de porta que demano. Però ningú parla d’aquests temes a Catalunya, ni les dretes, ni les esquerres, ni els intel·lectuals. Fischer va néixer a Alemanya el 1948. Parla, per tant, d’uns fets que no va veure. El seu pare era un carnisser hongarès que va fugir de Budapest en acabar la guerra. És catorze anys més jove que jo...i s’ha casat ja cinc vegades.