El director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau; la directora i actriu Sílvia Munt, i l’actor Marc Martínez aporten punts de vista i reflexions diferents sobre els efectes del coronavirus en el sector audiovisual, el desconfinament i la futura societat postpandèmia.

Esteve Riambau, director de la Filmoteca i historiador i crític cinematogràfic

“Vam tancar les portes dels dos edificis, el del Raval i l’arxiu, el 13 de març, i des de llavors ens hem hagut de reinventar com a equipament i institució, i utilitzar els recursos disponibles, amb les limitacions del que tenim escanejat i dels drets. La Filmoteca de Catalunya, com la majoria de filmoteques públiques, som un arxiu públic de material privat, i hem ofert al públic el que està doblement disponible, tècnicament i per qüestions legals. Si s’entra tant al web com al canal de YouTube de la Filmoteca, es veu que hem fet una gran feina i una gran endreça dels nostres fons disponibles. Hem tingut la col·laboració i la complicitat d’una sèrie de cineastes molt joves, de qui hem fet un cicle de curtmetratges, i de Pere Portabella, que ens ha cedit tota la seva filmografia per fer una retrospectiva íntegra de la seva obra, al ritme d’una pel·lícula per setmana. Vam començar amb Nocturna 29, que ha estat també un homenatge a Lucía Bosé amb motiu de la seva mort, i vam tenir 2.000 visualitzacions en una setmana, que no està gens malament. Lluís Miñarro ens va trucar per oferir-nos el catàleg de la seva productora, per fer el cicle que pugui venir a continuació. Tot això, amb la perspectiva, amb la desescalada, de poder tornar a obrir. Però, mentre no tinguem instruccions concretes del govern, no podem fer altra cosa que esperar. Molt probablement la desescalada de la Filmoteca serà progressiva. Arxiu, biblioteca, sala d’exposicions i sales de projeccions són escenaris diferents que ara per ara estan en fases diverses del desconfinament.Pel que fa a la situació general, no tinc la bola de vidre, el que sí que tinc és un avantatge addicional, la meva formació mèdica, i tinc molt clar que una lluita contra un virus no és un combat a mort, sinó una necessitat d’aprendre a conviure-hi, de la mateixa manera que l’espècie humana ha après a conviure amb el virus del xarampió, la tos ferina i fins i tot la sida. Per això hi ha instruments com les vacunes. Al final acabarem tots contagiats i immunitzats; ha passat així en totes les epidèmies. Mentre arriba aquesta fase, hauríem de reflexionar com a espècie humana sobre determinats hàbits de vida, de conducta, de consum, de convivència familiar i urbana i d’hàbits culturals. S’ha demostrat que la cultura ha tingut un paper molt important. Primer, evidentment, hi ha el component sanitari i, després, l’econòmic i social, però la cultura ha estat un gran suport per passar tot aquest temps confinats, i, gràcies a les noves tecnologies, hem tingut a l’abast la lectura, el cinema i altres formes de cultura. El format no és l’ideal, ja que per a mi el cinema són les sales, i els espectacles escènics no tenen sentit si no es fan en viu. Tot això tornarà, però com a substitut, mentrestant, benvinguts siguin els esforços de difusió digital.”

Sílvia Munt, directora de cinema i televisió i actriu

“Primer la societat ha de pair el dolor constant de veure’s en aquesta situació. Per més que els titellaires vulguem entretenir la gent, és clar que el dol s’ha de passar. La cultura, i sobretot el teatre, tindran terminis diferents; les manifestacions en directe seran les més tocades d’UCI. La gent hem après la lliçó de no fer més retallades, de cuidar els que ens cuiden, d’entendre que l’àmbit social és prioritari... S’ha de lluitar per tenir esperança. Caldran unes ajudes; si no, hi ha gent de la cultura que ho passarem molt malament. Es parla fins i tot de no tornar al teatre fins a l’any que ve, això vol dir un dol emocional i un problema pràctic, econòmic, de la gent que viu d’això. Si no hi ha una determinació clara per part de la societat i les autoritats, el teatre quedarà tocat, no de mort, però sí durant molt temps. No ho podem permetre. Em costa ser optimista, però crec que podrem reaccionar i tornar al teatre. Jo penso que el sector audiovisual patirà menys. Afortunadament, tenim les plataformes, de les quals tots mengem com si fos mannà que envien del cel de la creativitat, i necessitaran més producció i hi haurà un públic directe que veu les pel·lícules, documentals... des de casa seva. Soc un fan des de fa molts anys del cinema vist en plataformes. El cinema vist en sala és un luxe per a aquells a qui ens agrada, i ho continuarà sent, però el cinema té un futur molt clar i irremeiable en el consum a casa, i això el salvarà molt. En el moment en què la gent es pugui ajuntar per treballar, el cinema tirarà endavant, molt abans que els espectacles en directe.”

Marc Martínez, actor

“No tinc una bola màgica ni vull fer prediccions com de bruixa. Ara estem en un estat d’alarma, la gent està espantada. Ens hem de posar les piles després. Parlar de si s’obriran els teatres amb un terç d’aforament és absurd, no sabem què passarà amb la cultura, que és l’última de la fila. Anem després de l’Església, imagina’t! Fins i tot els caçadors van abans que nosaltres, només falta que puguin obrir les places de toros. L’educació, el teatre... els deixarem per al final. Això ens ha de fer reflexionar sobre cap a on volem anar, i agafar les regnes de les nostres vides, de la nostra societat, i no deixar-les en mans dels empresaris i els bancs. Si aquesta crisi ens ho fa replantejar tot, no estaria tan malament. El 90% de gent que es dedica a la cultura no pot viure d’això. Em sento un privilegiat, clar que m’espanta, com a membre d’un col·lectiu, que sigui un sector abandonat. Hem de reflexionar després, quan estiguem bé, és llavors que s’arreglen les coses, no ara, confinats, amb l’estrès i la por. Però quan hagi passat tot això, ens n’oblidarem. La gent no té memòria. Com diu Naomi Klein, és en aquests moments que el neoliberalisme aprofita per collar una mica més la gent, i ara han agafat molta embranzida, perquè ens han tingut tancats, controlats.Soc el típic pesat que quan vivim en la normalitat vull parlar de les coses i sempre estic polititzant, adoctrinant els alumnes, els fills, perquè m’agrada parlar de tot, reflexionar de la vida que tenim, de la societat, del maleït capitalisme... quan s’està bé. Per això estic emprenyat amb la gent que em diu que ara hem de reflexionar.”