El president de la postdeclaració d’independència. El president de la recuperació de les institucions després del 155. El president activista. El president sense carnet de partit. El president de la ratafia, de la font de Guiomar, a qui Pedro Sánchez no agafava el telèfon –“quins collons!”–. El president de Pedralbes. El president condemnat per inhabilitació per una pancarta. El president durant la sentència contra els presos polítics. El president del primer pressupost que l’espai de Catalunya en Comú pacta amb un govern amb participació de l’espai de Junts per Catalunya. El president sense escó. I el president que va haver de fer front a la crisi del coronavirus. En molts aspectes, un president inèdit.

Quim Torra compleix avui dos anys al capdavant del govern de la Generalitat. Ha estat més temps al càrrec que el seu predecessor, Carles Puigdemont. Va ser investit amb un sí més que els nos i amb l’“abstenció constructiva” de la CUP amb la promesa de ser lleial al mandat del referèndum d’autodeterminació de l’1-O: “Si mai caiem en la temptació de l’autonomisme, aixequeu la bandera vermella immediatament i demaneu-nos totes les certeses que calguin, perquè ens estaríem equivocant.”

De seguida el sistema politicomediàtic espanyol va iniciar una campanya de linxament per uns articles publicats en el passat. Eren temps d’Inés Arrimadas, de Xavier Domènech o de Xavier Garcia Albiol al Parlament i de Mariano Rajoy a La Moncloa. No seria per gaire temps. El juny del 2018 el dirigent popular va ser foragitat, també de manera inèdita, amb una moció de censura. El mes següent Pedro Sánchez mostraria la font de Guiomar a Torra, que li regalaria una ampolla de ratafia, en la primera reunió de la llarga relació d’alts i baixos entre els dos mandataris.

En una conferència al TNC el setembre d’aquell any, el 131è president va batejar el seu mandat com el “de la restitució a la Constitució” (catalana), ja que la situació era hereva del cop del 155, i tres mesos després s’asseia amb el nou president espanyol al Palau de Pedralbes per arrencar-li una declaració per escrit que reconeixia per primera vegada l’existència d’un conflicte polític entre Catalunya i l’Estat i que calia resoldre’l “en el marc de la seguretat jurídica”, sense esmentar la Constitució. Després Sánchez es va aixecar de la taula de diàleg i se’n va anar a les urnes.

El febrer de l’any passat, Torra assistiria al judici contra els presos polítics. Després que sortís la sentència, el 14 d’octubre, se’n va anar al Parlament, en plenes marxes per la llibertat, i va proposar tornar a “exercir l’autodeterminació” en aquesta legislatura. Van seguir la vaga general, el Tsunami Democràtic, la revolta d’Urquinaona i més repressió. Sánchez va acudir a Barcelona a visitar policies ferits però no es va reunir amb Torra. En aquella època el socialista no es posava al telèfon. La repetició de les eleccions era a tocar –el 10-N–, les quartes en quatre anys, i el president seuria al banc dels acusats al Tribunal Superior de Justícia per no haver retirat a temps la pancarta del balcó de la Generalitat a favor dels presos polítics: “Sí, vaig desobeir.” Mai abans s’havia jutjat i condemnat un president en actiu. La sentència va arribar el desembre passat. Semblava que la legislatura tenia els dies comptats, en espera que el Suprem ratifiqués la inhabilitació. Especialment, després que Torra es quedés sense escó. El cap de govern va responsabilitzar el president del Parlament, Roger Torrent, d’haver-lo deixat “a la intempèrie”. Va ser la gota que va fer vessar el got de les desavinences entre els socis –la suspensió del ple del 30 de gener del 2018, la delegació del vot dels diputats processats, el pacte de la Diputació de Barcelona i en diversos ajuntaments amb partits del 155, la investidura de Sánchez...–, fins al punt que Torra va sortir a la galeria gòtica del palau a anunciar eleccions en diferit, un cop s’aprovés el pressupost, el primer en tres anys: “La legislatura ja no té més recorregut polític.”

Quedava també restablir el diàleg pactat amb Sánchez després de la investidura facilitada per ERC. Així, el socialista va visitar la Generalitat el febrer passat. Feia gairebé tretze anys que un president espanyol no trepitjava el palau (l’últim va ser José Luis Rodríguez Zapatero). I tres setmanes després va arribar la primera reunió, exploratòria, de la taula de negociació, l’endemà que Salut confirmés el primer cas de coronavirus a Catalunya.

La crisi sanitària ha allargat inesperadament el mandat de Torra. Sánchez s’hi ha reunit més que mai, cada diumenge, amb la resta de presidents autonòmics.

Entre les idees bàsiques que Torra va pronosticar en el seu discurs com a presidenciable que marcarien la legislatura hi havia “excepcionalitat, provisionalitat, responsabilitat dels membres del govern, diàleg i vida”. Aleshores no podia imaginar fins a quin punt la paraula vida cobraria literalitat.

La resolució del conflicte polític és a l’aigüera. El pressupost es va aprovar el 24 d’abril, però encara no hi ha data per a les eleccions, si és que és el moment de pensar-hi. Avui, dos anys després, tota l’oposició i ERC esperen que Torra aclareixi l’horitzó electoral. Si no ho fa ell ho farà el Suprem.