Malauradament, el Palau de la Música va ser notícia fa pocs anys, arran del cas de corrupció d’algunes persones vinculades al que havia estat el meu partit, Convergència. I des d’aquí, a banda de lamentar-ho, vull mostrar la meva enèrgica condemna dels fets. El nostre deure és que mai més es tornin a produir.

Però avui escric sobre el Palau de la Música Catalana com un dels símbols del país, com a far cultural i arquitectònic d’àmbit universal, i també perquè va ser testimoni d’un dels episodis més transcendents del catalanisme en la lluita per la llibertat. El 19 de maig del 1960, en plena campanya cosmètica de la dictadura franquista a Catalunya després de l’afer Galinsoga –el director de La Vanguardia que va fer cèlebre la frase “todos los catalanes son una mierda”–, una cançó va fer saltar l’espurna fundacional, si voleu simbòlica, del catalanisme polític de les acaballes del segle XX.

Durant el concert “sinfónicocoral de homenaje a Joan Maragall en el centenario de su nacimiento”, un grup d’assistents es va alçar i va entonar El cant de la senyera. Aquell va ser un acte de rebel·lió profund. I més en aquell context, davant de ministres del dictador Franco, i en resposta a la prohibició expressa d’aquell himne dies abans per part del governador civil, Acedo Colunga. L’Orfeó Català tenia prohibit cantar els versos “Al damunt dels nostres cants, aixequem una senyera que els farà més triomfants”, però part de l’audiència va prendre el relleu i els va entonar a ple pulmó.

L’episodi va suposar una vintena de detinguts. Un dels més coneguts, tot i no ser en el concert, va ser Jordi Pujol i Soley, un dels instigadors. En la fitxa policial de qui després seria el president de la Generalitat no se’l va etiquetar com a la resta i se li va segellar un fútil “sin filiación conocida”. A altres detinguts els van tocar epítets com ara “furibundo catalanista” o “antiespañol”. Pujol va escriure els fulls de mà que es van llençar durant el cant de la peça prohibida, que tenien per títol Us presentem el general Franco. Llavors les detencions a la comissaria de la Via Laietana no feien preveure res afalagador. Amenaces i tortura. I consell de guerra i sentència de set anys de presó per a Pujol. En va complir tres.

Fa seixanta anys. I sembla que no ha passat gaire el temps. Durant els Fets del Palau, es vivia una època en què la dictadura volia rebaixar la tensió a Catalunya, que ja es despertava del son gris de la postguerra, i pensava a fer una sèrie de concessions per, suposadament, reprendre el tremp de la societat catalana: cedir el castell de Montjuïc a Barcelona, compilar el Codi Civil català, atorgar una carta municipal a la capital catalana i permetre commemorar el centenari de Joan Maragall. Ah, i també visites del dictador i algun Consell de Ministres. Actes de propaganda. No ha canviat gaire.

Reivindicar avui, també, aquell acte de resistència activa és una necessitat i un acte de justícia amb una generació. I amb una manera de fer. Aquella manera de conjugar la resiliència i l’acció continuada. Els Fets del Palau són un referent polític i cultural. I això són els Fets del Palau. Ara ens toca a nosaltres.